Temps de cireres

Com ja és costum a casa nostra vam agafar el cotxe per anar a contemplar els arbres florits. Un mantell de tons rosats s’estenia a l’ample. De bancal a bancal, perdent-se en l’horitzó. La gent de les terres de Lleida tenim els ulls molt acostumats a la bellesa de la floració. Però sempre ens tornem a emocionar quan veiem l’esclat de colors que impregna els arbres que envolten Ponent. L’endemà, però, un núvol fosc ens va enfosquir el cel i el confinament ens va tancar portes i finestres. Ens van posar un uniforme amb una etiqueta enganxada enmig del front a manera de sentència. Fase 0, n’hi van dir. Un espai sense temps per contemplar com les flors anaven bescanviant per convertir-se en fruites de diferents formes, olors i sabors. El món seguia girant, però aquesta vegada sense nosaltres. I els rius, els animals, les plantes, oceans i mars, tots impertorbables davant la nostra angoixa, ens agraïen profundament la nostra absència.

En el calendari de la nostra vida han anat caient els mesos i ens hem perdut una primavera que, segons diuen, ha estat una de les millors dels darrers anys. Ha plogut amb seny i això ha fet que la natura hagi esclatat amb tota la seva bellesa.

Però per sort, el coronavirus sembla que ens deixa un respir i els de dalt van decidir que ja era hora que passéssim de classe. Fase 1. Un altre espai de temps. Un salt en el buit. I entre fase i fase han arribat les cireres. Molsudes. El sabor t’esclata dins la boca en pic les dents penetren dins la fina pell. El pas del zero a l’u ha obrat el miracle. L’espai entre aquelles flors d’un rosat provocador als fruits saborosos ha estat temps mort. Temps no viscut. O potser, com diria Joan Vinyoli, temps perdut. El poeta ho va repetir tres vegades, als Gorgs. Temps perdut. Temps perdut. Temps perdut. Repetir unes mateixes paraules per a majors profunditats. I potser despullar-se per trobar el camí de l’altra banda.

De fet, un gorg és això, un clot pregon en el llit d’un corrent d’aigua on aquesta s’entolla o alenteix el seu curs. És el temps de les cireres, d’aquelles flors que van esclatar quan ningú no les veia. Calladament. En un silenci de veus absents que es pregunten quant de mal hauran fet perquè enguany els hagin robat la primavera.