Sense pla per al Pla

Un reportatge de fa uns dies en aquest mateix diari evidenciava que ara per ara no hi ha un pla per al Mercat del Pla de la nostra ciutat. És a dir, el més calent torna al punt de sortida: l’aigüera. És sorprenent com els que han tingut i tenen responsabilitats municipals no és que no hagin sabut idear una estratègia, sinó que ni tan sols saben copiar. Un edifici modernista participat per l’arquitecte Morera i Gatell, ubicat en un traçat històric importantíssim com és el Pla dels Gramàtics i que en altres ciutats esdevindria una de les joies de la corona, fa tres anys que està tancat perquè, ai, ai, ai, els que haurien de saber no saben res.

Tips de llegir als diaris plans estratègics i castells a l’aire que mai no s’acaben de realitzar, els lleidatans i lleidatanes ens hem resignat a veure com la nostra ciutat va desapareixent enterrada per encarregats mediocres que van passant sense pena ni glòria, deixant un rastre de misèria i vergonya aliena. És sorprenent la capacitat d’autodestrucció que pateix una Lleida, cada vegada més semblant a un poble gran que no pas a una ciutat petita, que hauria de ser la capital de referència de Ponent.

Amb un centre històric totalment guetitzat, abandonat a la seva sort, l’antiga Via Augusta i epicentre de l’activitat comercial, des del carrer Alcalde Costa fins als porxos de dalt, un dels recorreguts de botigues tancat al trànsit més llarg d’Europa, pateix una desertització que fa preveure la més gran de les tragèdies. Quina altra ciutat deixaria que un anunci publicitari tapés el crucifix del Crist de la Pesta, col·locat l’any 1598 als porxos del Massot i que explica una part de la seva història? Lleida. Una Lleida que ha vist com es perdia la identitat d’uns magnífics Camps Elisis, que abandonava un espai públic com les Basses d’Alpicat, que feia desaparèixer el complex del Camp d’Esports, amb una piscina de traça romàntica que recordava els balnearis de Budapest, i que no ha estat capaç de dotar d’una infraestructura digna el ric fons pictòric que posseeix.

Tot al foc. I si a tot això hi afegim una manca total d’implicació per part del teixit empresarial i una universitat que no ha aconseguit fer de Lleida una ciutat universitària, no és d’estranyar que els pobres Indíbil i Mandoni encara es preguntin quan els reposaran la llança.