A hores intempestives

A Suïssa, el gran mecenes Rafael Patxot va escriure les seves memòries, que va voler intitular Adéu a Catalunya. Guaitant enrere. Fulls de la vida d’un octogenari (1952), una publicació que es va pagar de la butxaca i que reflecteix tota l’amargor d’un exili obligat pel que ell en deia “dues invasions”: doblement perseguit, doblement ultratjat i doblement espoliat, pel fet de trobar-se entre dos focs i, per tant, fugint dels dos bàndols, com a catalanista per una banda i com a cristià practicant per l’altra. Tot i que mai no va tornar a Catalunya, seguia el dia a dia d’un país que anava patint la dictadura que, a poc a poc, aconseguia infiltrar-se en tots els racons de la societat catalana. En una de les cartes que en Patxot escriu a un amic, aquest exiliat a França, lamenta el canvi d’alguns dels bons hàbits dels catalans, i posa d’accent en l’hora dels àpats que, des de sempre, havia marcat el dinar i el sopar de les cases catalanes on, “de tota la vida, a les dotze es dina i a les 9 se sopa”.

Es queixa, en Patxot, que “em diuen que, ara, els catalans sopen a les 10 tocades o a les 11 de la nit i que, després, molts d’ells se’n van a fer tertúlia als bars i allà s’hi estan fins a les 2 o les 3 de la matinada, que tornen a casa i es fiquen al llit, copiant costums castellans de manera simiesca”. Aquests mesos tan estranys que semblen que ens han passat per davant dels ulls sense que els haguem viscut, el coronavirus ens ha submergit en una mena de reflexió continua, personal i col·lectiva. Hem tingut tant de temps per voltar per casa nostra, d’endreçar-la, de fer dissabte, de netejar i polir, de llegir i de rellegir, de pensar i repensar, i, personalment, de tornar als horaris tan endreçats que reclamava en Patxot. A casa ara esmorzem a quarts de vuit, dinem a la una, sopem a les 8 del vespre i a dos quarts d’onze ja planxem l’orella al coixí. Es pot dir que aquest maleït virus ha aconseguit europeïtzar el nostre horari familiar i que no sé pas si, quan tot aquest malson se’n vagi de les nostres vides, aconseguiré tornar a acostumar-me als horaris intempestius, forassenyats, que ens malmeten l’estómac i fomenten insomnis.

Aquesta seria una bona oportunitat, aprofitant la malvestat, per adaptar-nos als horaris dels països europeus on, com deia en Rafael Patxot, dinen a les 12 del migdia, tanquen l’ordinador de la feina a les 5 de la tarda i se’n tornen a casa per sopar cap a les 6 del vespre.