Postharakiri convergent

Recordo un article que vaig escriure amb el títol d’aquell partit que un dia va decidir suïcidar-se amb llums i taquígrafs. Recorden com es deia? En un país com el nostre, on l’enveja és l’esport nacional, Convergència Democràtica de Catalunya n’havia despertat tant, d’aquest sentiment malaltís, que quan el 25 de juliol del 2014, Jordi Pujol i Soley va confessar allò de “la deixa”, la llarga corrua dels que feia anys i panys que esmolaven ganivets va córrer entusiasmada a sucar-hi pa. Ningú, ni propis ni estranys, va pensar que la notícia, que va córrer com la pólvora, començant pels diaris de la Meseta i seguit pels de casa, pogués ser l’inici d’una maniobra a gran escala. Els dossiers guardats en un calaix de les clavegueres fètides es van fer sortir a la llum en el moment més oportú, i la niciesa col·lectiva va fer la resta. El rum-rum del ja ho deia jo que..., perquè ja se sabia..., en Pujol..., els fills..., la dona..., si jo t’expliqués..., va acabar fent forat i tothom es va afanyar a maleir-li els ossos al personatge que abans-d’ahir besaven els peus. Els primers a renegar-hi van ser els de casa per allò del no fos cas que a mi m’empastifi la merda. “Jordi Pujol? El que ha de fer és desaparèixer”, exclamava l’alcalde convergent Xavier Trias només tres dies després en declaracions a Catalunya Ràdio. Sense deixar ni una escletxa a la presumpció d’innocència, es va deixar que des de fora el rebreguessin, que el passegessin despullat pels carrers, que en fessin befa. Va haver-hi Judes i Sant Peres que es reproduïen com bolets fent honor a la nostra pobra i dissortada pàtria, tot un clàssic en la història de les nacions vençudes. I Convergència Democràtica, la maleïda, va acotar el cap, va renegar de sigles, de la feina ben feta i va decidir que era culpable. A fer punyetes la JNC i la seva escola de patriotes, i els militants de pedra picada que mai no havien embrutat el bon nom del partit. S’havia de crear un nou partit i fer foc nou. Pensaven que les hienes deixarien de sucar-hi pa. Passerells! El que va venir després és de tots sabut. La desorientació, la manca de lideratge, l’estupidesa i la guerra caïnita entre mediocres ha aconseguit tancar el cercle amb èxit per als afiladors de ganivets. Ara els dels partits del GAL, Filesa i amb 500 casos penals contra els seus càrrecs, treuen pit perquè ells sí que en saben. I sense que en cap moment s’hagin plantejat fer foc nou ni crear un nou partit. Ovació!