VIURE PER VEURE
M'explico
A Viatge d’hivern (LaButxaca, 2016), d’en Jaume Cabré, el personatge de ficció, el novel·lista Gaston Laforgue, autor d’una suposada biografia del músic Schubert, denominada, precisament, amb el mateix títol del llibre d’en Cabré, diu una frase memorable: “Quina cosa més deliciosament inútil! Sembla un poema”. Fa tot just una setmana ja podíem trobar a les llibreries la segona part de les memòries recents d’un home que, sense voler, ha marcat una altra batalla perduda de la nostra dissortada nació. A La lluita a l’exili (La Campana. 2020), la continuació de M’explico (La Campana. 2020), el que ja ha passat a la història com el 130è President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, el justifica argumentant la necessitat de protegir urgentment el que van fer. Una mena de defensa pròpia i de tots aquells que creuen en el procés. Segueix la justificació dient que, per ell, aquest segon llibre no és pas un tractat de política, ni d’història, ni un monument a segons quines creences. “Simplement és un llibre vital, com ho ha estat per aquest període per a moltes persones. Molta, moltíssima gent que hem viscut, i vivim, un projecte vital.
Un relat fet a paraula viva, a vegades descarnada i punyent, a vegades prudent. Com la vida.” Us he de confessar que no l’he llegit i que, per tant, no us en puc donar l’opinió. La causa que no tingui cap pressa per anar a comprar-lo i que em faci una mandra infinita fins i tot obrir la primera pàgina ha estat, precisament, la lectura profunda del primer volum. A M’explico. De la investidura a l’exili, a cura del periodista Xevi Xirgo, vaig patir el que no està escrit mentre llegia aquella Gran Desfeta que és, si no ens volem fer trampes al solitari, com realment es pot definir el que va succeir abans i després d’aquella performance de Declaració al Parlament per la qual se suposava que es constituïa la República catalana. Per aquells que, com jo mateixa, creiem fermament que Catalunya ha d’esdevenir Estat, el llibre del president Puigdemont ha estat un cop de puny a la boca de l’estómac. Un conjunt de baralles entre partits i egos personals, unes errades estratègiques de primer nivell, un desconeixement imperdonable de l’enemic i un enfrontament en el camp de batalla sense cap mena de preparació i amb el lliri a la mà que, explicats així, a boca de canó, fan que el relat esdevingui del tot descoratjador.