VIURE PER VEURE
Populisme desfermat
Titllar algú de populista és possiblement un dels arguments recurrents que més fa servir el món polític per intentar desprestigiar públicament un discurs. Tant és que aquest sigui assenyat o arrauxat, ni tampoc que, sense cap mena de vergonya, aquest aprofitament demagògic sigui utilitzat per uns i pels altres sempre que convingui dirigir el ramat cap a un objectiu determinat; sigui aquest amb finalitats partidistes, sindicals o per guanys econòmics a mans dels voltors de sempre. Arribat el moment, el manual d’instruccions assenyala que el populista professional aleshores es mostrarà ofès davant l’acusació, proclamant a tort i a dret que ell, i el que ell representa, només defensa els interessos del poble, és a dir, de cadascun de nosaltres, pobres xaiets, i també, així de passada, com aquell que no vol la cosa, deixarà anar que, precisament aquesta mena de generositat que frega el proïsme, és, justament, la que li manca a l’acusador. Finalment qui s’emporta el gat a l’aigua, és aquell que apel·la les emocions més primàries, i aconsegueix fer forat en un col·lectiu instal·lat en l’amnèsia, el menfotisme i la badoqueria. De populisme sempre n’hi ha hagut, i pensar que aquesta xacra és un aprofitament demagògic d’ara fa dos dies és desconèixer no només fets històrics rellevants que, sostinguts per un populisme de vol gallinaci han acabat en autèntiques tragèdies humanes, sinó també la trajectòria d’alguns personatges indesitjables que del populisme en van fer el seu modus vivendi. El més conegut, Alejandro Lerroux, que va aterrar a Catalunya amb una mà al davant i l’altra al darrere, fins i tot s’ha eternitzat en el temps amb una denominació: lerrouxisme, que s’aplica al confús ideari que presidí la reorganització del republicanisme empresa a principis del segle XX. D’aplicats deixebles d’en Lerroux n’hi ha una bona colla actualment, i sort en tenim que encara no han après a volar perquè, arribat el cas que ho aconseguissin, se’ns faria impossible veure el cel. És clar que el populisme neix, creix i es reprodueix en un ambient social inculte i fàcilment manipulable. És imprescindible, i ja fem tard, que les escoles i universitats ensenyin a descodificar els missatges interessats dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials.