El Rey va despullat

Avui sí que és el seu dia. El d’aquella Hispanitat tronada que presumia d’haver descobert les Amèriques a sang i fetge i a cops de creu. A casa, el dotze d’octubre el tenim marcat al calendari amb el seu nom real: Dia del Genocidi. Com que aquest Estat té per costum fer veure que tot ho canvia perquè, finalment, tot segueixi igual, a la commemoració d’avui li va voler fer un “tunejat” i en la seva Constitució, espanyola i molt espanyola, va recórrer al gènere de literatura fantasiosa, ben allunyada de la fantàstica, amb una performance de jocs malabars. Ells, que diuen no són nacionalistes fent un ús abusiu del que s’entén com a nacionalisme banal dels estats totpoderosos vinguts a menys, van imprimir un nou segell; Fiesta Nacional de España, que, diuen, diuen, diuen, “simbolitza les efemèrides històriques en què Espanya, Espanya!, va saber integrar els regnes d’Espanya, Espanya!, en una mateixa monarquia, per iniciar un període de projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus”. Ovació! Al responsable d’aquest redactat l’haurien de proposar Premi Nobel de Literatura! Quin doll de verborrea! I quina manera de retorçar les frases fins al punt d’haver aconseguit convertir subjecte, verb i predicat en una samfaina on els pebrots rancis són amorosits fins al punt que, fins i tot, el Shin-chan se’ls menjaria amb fruïció. És el que té el regne d’Espanya amb ñ de “añejo, amañar, aliñar, cañería, apaño i cañí”; la faula sempre predomina per sobre de qualsevol contingut comprovable. Imaginaris sense arribar mai a ser imaginatius. Avui, però, és el seu dia. Després que el pobre noi hagués de patir l’escarni dels desafectes catalans durant l’acte de lliurament de premis a la Barcelona New Economy Week i de tornar a constatar que a Catalunya els de la seva família sempre han estat rebuts de mala gana i a contracor, avui juga a casa i està content sabent que serà aclamat per la seva cort de lloques. Els palanganeros l’aplaudiran picant de mans amb adoració i fervor. Enlairant l’estanquera mentre el pasdoble de la bandera ressona al seu cor i ell, amb llàgrimes als ulls i esclatant de joia, anirà cantant per dins banderita tú eres roja, banderita tú eres gualda. Avui, al Preparao, fill del Campechano, net del no coronat i besnet del Cametes, li semblarà que va vestit malgrat que, fins i tot els seus, saben que el Borbó va despullat.