Francesc Xavier Ciuraneta

El recordo amb la seva mitja rialla, entremig de l’obligada seriositat del càrrec i el sentit de l’humor tan peculiar de la gent de les Terres de l’Ebre. Aterrava a Lleida amb el barret de bisbe i quan vaig saber del seu nomenament, em vaig afanyar a trucar a un cosí meu que viu a Menorca i que l’havia tractat durant el llarg període de temps que en Ciuraneta havia exercit el càrrec a la diòcesi menorquina. Volia saber de quin peu calçava. La situació de les obres d’art del museu cada vegada estava més embolicada i em temia el pitjor.

La defensa de la unitat museística, la legitimitat de la bona feina del bisbe Messeguer davant els atacs, la ignomínia i les mentides de l’església espanyolista i dels polítics aragonesos, ben amanida amb la perenne catalanofòbia, exigia la mà ferma d’un bisbe que sabés reconduir la situació després de la nefasta gestió, en majúscules, d’en Ramon Malla Call, que no va saber fer front al nunci Lajos Kada quan a aquest li va passar pel magí esberlar el Bisbat de Lleida amb la separació de les 115 parròquies de la Franja i que, per acabar-ho d’adobar, i malgrat haver presentat dos recursos a la signatura apostòlica contra el decret del nunci, va pronunciar una frase lapidària que el perseguirà més enllà de la seva mort. Ciuraneta arribava a Lleida potser sense saber en quin fangar estava a punt d’entrar. El vaig anar a saludar i tot just encaixar-li la mà, vaig entrar a sac. “Senyor bisbe, la gent de Lleida esperem que sàpiga defensar la veritat de les obres d’art del museu”.

Em va fitar al fons dels ulls amb una penetrant mirada que em va travessar. “No s’amoïni. Estudiaré el cas amb deteniment i, si teniu raó, el defensaré amb decisió i fermesa”. I així va ser, fins al punt que aquesta defensa decidida i ferma el va acabar convertint en l’ase de tots els cops. En l’enemic públic del Vaticà fins gairebé el final dels seus dies. De tant en tant l’anava a veure al Bisbat i fèiem petar la xerrada. Una vegada, de tornada d’un viatge a Roma, el vaig voler visitar per comentar-li la impressió tan negativa que havia tingut del Vaticà. Molt poc cristià i poc donat al proïsme, li vaig comentar. I ell, amb aquell mig somriure sorneguer, em va agafar la mà: “ Però, Marta, és que tu també vas a uns llocs ben estranys! No hi tornis mai més, creu-me”. Descansi en pau, estimat Monsenyor.