L'excusa del cafè

El DOGC publicava dissabte la resolució que avui dona llum verda a la reobertura d’aquells sectors que la seva activitat s’havia vist restringida per la pandèmia de la Covid. Retornen a una certa normalitat les activitats culturals, les esportives, les extraescolars de manera presencial, la restauració i, una vegada publicada l’esmena de resolució, també les sales de concert. Encara que ningú pot afirmar si aquestes mesures adoptades en la primera fase de desescalada arribaran a temps de salvar la campanya de Nadal, almenys aconseguiran alleugerir el panorama dantesc de les ciutats. El pes de la restauració en el nostre dia a dia és tan potent que el decret del 16 d’octubre que obligava al tancament de bars, cafeteries, restaurants i terrasses va transformar el paisatge urbà en un autèntic desert. On anirem a esmorzar? I la cervesa? I el vermut dels diumenges? I el menú del migdia? I on anirem ara al lavabo? Ai, el lavabo...

Em comentava un comercial que mai en els seus trenta anys d’ofici havia hagut de demanar-li a un client que el deixés anar al lavabo. Ara ens hem adonat que, contràriament a l’Europa endreçada, no disposem de lavabos públics (a Lleida, per exemple, una ciutat de 138.000 habitants, quants lavabos públics hi ha?). Es pot dir que sense el sector de la restauració, la nostra bufeta ha patit el que no és dit, per no esmentar els pobres prostàtics que gairebé no han pogut sortir de casa. Passa sovint que quan ja portés hores passejant carrer amunt, carrer avall, el neguit et fa dir en veu alta “ara em vindria de gust un cafetonet...”. Però no ens enganyem, anar a prendre un cafè de vegades és només una excusa, un tràmit, una mena de peatge que s’ha de pagar per poder assolir l’objecte del desig. El lavabo.

Quan t’agafa el janopucmés, la bufeta t’arrossega fins a la cafeteria més propera, on arribes esbufegant al taulell i demanes un cafè amb els ulls posats a la porta del lavabo, pregant a tots els sants que no estigui ocupat perquè si m’he de prendre el cafè abans de... no sé pas si en seré capaç. L’ésser humà de la necessitat en fa virtut. A Irlanda, amb els pubs tancats, un grup d’amics, decidits a no renunciar a passar una bona tarda bevent cervesa, va comprar bitllets d’avió low cost per així poder accedir al bar de l’aeroport de Dublín, considerat com a servei essencial.