Entre tots la vàreu matar...

Darrerament em costa d’entendre la majoria de coses que estan succeint. De totes elles n’he triat una que m’emprenya cada vegada que hi penso. La llengua. La nostra. La de Catalunya. La dels Països de parla catalana. Hi va haver un dia que el poeta no va gosar enterrar una Pàtria, de tan bella que era. Parlava d’una Pàtria en passat. Que ja la feia morta. I aquí estem. Ben vius... encara. Una Pàtria, una llengua. Una Pàtria que els borinots fan cua per enterrar-la i una llengua, la catalana, que es desfà com la cera tova. Les tombes flamejants, el poema d’en Ventura i Gassol, una part del qual va constituir un símbol de la persecució contra el català desfermada per en Miguel Primo de Rivera, no s’ensenya a les escoles envaïdes pel mal gust de les cançons masclistes vingudes dels països hereus d’aquella Castella que conqueria territoris a cops d’espasa i creu.

D’enemics trucant a les portes n’hi ha per donar i per vendre però, com acostuma a passar d’ençà que el món és món, no tot el mal ens arriba de fora muralles. A dins també n’hi ha amb el manual d’instruccions damunt la falda col·laborant entusiàsticament en la desfeta. Els catalans no existim. No hi ha cap document que ens identifiqui. DNI espanyol, passaport espanyol, carnet de conduir espanyol i així anar fent mentre ens enganyem amb frases ensucrades i que no van enlloc, quan hauríem d’aplicar la pedra de toc de tots els països que tenen estat. Però en lloc d’això, anem abaixant les defenses, rebaixant continent i contingut fins que arribarà el dia que ja no sabrem qui som, i ens convertirem en uns traïdors de la nostra pròpia història i de la gent que la va protagonitzar.

D’exemples de feblesa en tenim diàriament a TV3, que, a cada minut que passa, va perdent llençols, amb agressions contínues a la llengua, castellanitzant les paraules, introduint continguts i referents castellans, ajudant a la descatalanització, introduint amb calçador l’idioma castellà. I la cirereta del pastís de la desorientació general la tenim amb els Premis Gaudí, en teoria, els guardons del cinema català, en què la gran majoria de pel·lícules són en castellà o anglès. Definitivament, hem perdut el nord. En la correspondència Sales/Rodoreda, en Joan Sales deia que “des de fa 500 anys, els catalans han estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”.