Si els maleducats volessin...

L’arribada imminent dels Reis demà al vespre, vigília d’Epifania, m’ha obligat a passar tot el cap de setmana enllestint les comandes que grans i petits de casa han demanat en les cartes adreçades a Ses Majestats d’Orient. Quan la fe cristiana que té el seu origen en el Naixement de Jesús a Betlem ja fa anys i panys que se n’ha anat en orris, de tot plegat només s’ha pogut salvar el pensament màgic dels nens, que, per obra i gràcia del consumisme, ha anat eixamplant la base en el món dels adults, titelles d’un consumisme ferotge. El carrer Major de Lleida, amb el confinament perimetral comarcal, estava a vessar de gent de la ciutat i també dels pobles del Segrià, que com els tres reis savis seguien l’estrella d’Orient intentant fer-se amb tot l’or, encens i mirra de les moltes botigues que encara no han mort d’inanició i continuen amb la persiana aixecada en un dels centres comercials a l’aire lliure que, diuen, diuen, diuen, és un dels més llargs d’Europa.

Defensora com soc del comerç de proximitat, dec ser de les poques persones que encara no han comprat mai per internet. M’hi nego heroicament encara que hi ha productes que ja fa temps que no trobo a les botigues però que, com l’heroïna d’un còmic del segle passat, em dic a mi mateixa: allò que no puc comprar en un comerç, no existeix. No sé el temps que podré aguantar estoicament amb la meva decisió perquè cada vegada som menys els que vivim submergits en la nostra bombolla. Ens hem convertit en una colla de nostàlgics. Gairebé d’inadaptats. Sobrevivint en un món que ja ens és aliè.

Pertanyem a aquella mena de gent que encara camina per la seva dreta quan el que s’ha imposat és que tothom vagi pel carrer com somnàmbuls i, és clar, sovint ens trobem ensopegant amb la gent que no coneix les normes d’urbanitat més elementals. Tenim també la mania de deixar sortir d’un lloc abans d’entrar, de saludar amb un bon dia quan entrem en un local o a l’ascensor. Es veu que això ja no es porta i que per moltes reformes educatives, la bona educació ha caigut en desús i que, fins i tot, fa lleig. Per això, mentre entrava i sortia de les botigues intentant acomplir els encàrrecs de Ses Majestats, m’havia d’anar justificant davant les dependentes per la meva tossuderia a voler-les tractar de vostè. Es veu que el tractament de vós és estrany fins al punt que una dependenta em va exigir que la tractés de tu perquè, escolta, jo soc molt jove. Com si les convencions socials tinguessin alguna cosa a veure amb l’edat. En fi...