Omplir les urnes

Anar a votar és un acte democràtic que ningú no hauria de qüestionar. Aquests darrers dies em trobo amics, coneguts i saludats que m’han confessat que han decidit no anar a votar. S’han fet militants, per posar-los alguna etiqueta, del partit del Jas’hofaran. Entre aquests n’hi ha que fins fa dos dies han militat a partits polítics que han estat al govern o que encara hi són. Alguns han ostentat càrrecs de responsabilitat al capdavant d’ajuntaments, diputacions, govern o Parlament. Gent que fins només fa dos dies se’n feia un tip de predicar pels mercats, de repartir propaganda a les parades i de sermonejar als mítings sobre la conveniència d’exercir aquesta acció fent servir arguments tan amanits com “després no et queixis si pugen els altres, és a dir, els que són contraris a la teva ideologia”. En definitiva, deien, si no vas votar després hauràs de callar i punt. Ja se sap que tampoc no és això i que el fet de no voler anar a votar és una opció que pot haver estat meditada i, per tant, una alterativa a la papereta en blanc o al vot per un o altre partit. No és pas aquesta determinació fruit del desconeixement o de no saber quina opció triar. De vegades és el final d’un llarg camí de decepcions, de frustracions o de veure ben clar que fins i tot votant el que menys et desagrada, t’obliga a fer-ho amb una pinça al nas. No és que els vulgui treure la raó perquè de raó en tenen i molta. Seguir els debats electorals hauria d’estar contraindicat pel metge. Només els que tenim esperit masoquista els aguantem estoicament imaginant que d’un moment a l’altre algú, almenys algú, pronunciarà alguna frase mínimament intel·ligent. Però no, el miracle acaba per no obrar i te’n vas al llit amb el cor encongit pensant amb qui ens estem jugant el nostre futur. Potser sí que no anar a votar, tal com afirmen els que així m’ho han confessat, és la manera d’escarmentar el sistema, de dir-los que ja n’hi ha prou de jugar amb nosaltres, amb la nostra paciència, però i l’alternativa, els pregunto. Quina és l’alternativa mentrestant engeguem a fer punyetes les urnes? I el silenci s’imposa. L’alternativa demana un gran debat. De com funcionen els partits, d’un règim basat en la meritocràcia, de la penalització del populisme i dels fake news, de la necessitat d’ensenyar a les escoles a descodificar els missatges i de quines són les idees polítiques de dretes i quines són les d’esquerres, més enllà de les etiquetes cada cop més desdibuixades.