La violència

No era la primera vegada que s’ocupava la Universitat de Lleida perquè, des de temps immemorials, les universitats han estat un marc adient per a les reivindicacions, protestes, concentracions i, per això, la darrera tancada amb pany i forrellat per impedir la inevitable detenció del raper Pablo Hasél no serà el darrer acte que viurà aquesta institució docent. He de dir que aquest cantant no m’agrada gens ni mica.

I no em refereixo pas a com canta ni tampoc al que canta, tot i que pugui compartir la filosofia d’algunes de les lletres de les seves cançons. Aquesta no és la qüestió.

Em refereixo que no m’agrada la violència que sempre sembla acompanyar-lo i que li ha confegit un rostre poc amable i geniüt, contràriament a la cara afectuosa i de pa d’àngel de l’exiliat Valtònyc, tot un gentleman en les formes i maneres de parlar en públic. Els insults que va patir l’any 2016 el periodista Enric Pinyol i l’agressió al càmera Àlex Oró per part de qui ara dorm a la presó de Ponent són la demostració més que evident d’un comportament totalment rebutjable.

El dret a la informació és comparable al dret d’expressió. Un i l’altre van de la mà en un estat democràtic.

Les amenaces, les agressions i la intolerància són males companyes de viatge que, massa sovint, han estat les armes llancívoles de qui ara, injustament, les pateix en carn pròpia. Però el cas d’en Hasél ha estat la gota que ha fet vessar el vas de la paciència.

I la ràbia i la impotència han esclatat al carrer en forma de violència com a resposta a la involució democràtica de l’estat espanyol que, mentre es fa el distret amb les exhibicions del feixisme més descarnat, persegueix, empresona i obliga a exiliar-se persones pel simple fet de dir el que és tan clar que enlluerna. Produeix un cert espant comprovar com els que actualment tenen el repte de recuperar una certa credibilitat democràtica s’entesten a seguir negant el degoteig de casos que demostren que el carro de la democràcia ens va pel pedregar, fent servir arguments que es desfan davant l’evidència irrefutable.

I sí, tota violència és rebutjable, encara que de vegades t’agafin ganes de sortir al carrer i cremar-ho tot, perquè n’estem farts d’un sistema pervers que protegeix els privilegis d’uns quants i que és, en ell mateix, la manera de procedir més violenta que es coneix. Molt més que la d’incendiar uns quants contenidors.

.