El bé comú

Sobre aquesta doctrina tan cobejada pels clàssics se’n podria dir que és la fórmula amb la qual podríem bastir una societat en què els privilegis quedessin anorreats en favor de la comunitat. De fet en Plató en parlava per referir-se a la justícia social i també Aristòtil com l’eina per aconseguir el benestar de la ciutadania.

De fet, l’economia que promou l’austríac Felber es basa en un model socioeconòmic assentat en el Bé Comú per defensar una reorientació del sistema econòmic actual, en què el benefici individual és sagrat, per enfocar-lo al servei de tothom. És a dir, del bé col·lectiu.

Per compartir aquest Bé Comú es fa imprescindible assumir uns valors com el de justícia, equitat, cooperació, igualtat i ètica. Encara que gairebé en totes les Constitucions podem llegir la defensa de l’interès general, a la pràctica es pot constatar que el paper ho aguanta tot i que l’interès privat guanya per golejada.

Com que ara s’ha posat de moda veure sèries, els en voldria recomanar una que m’ha provocat una enveja infinita per la reflexió crítica que se’n desprèn i que em recorda que visc en un estat, l’espanyol, que del bé comú, no sap, no contesta. Lykkeland és de matriu noruega (això ja ens dona una pista) i podríem traduir-la com “l’Estat del benestar”.

La trama de la minisèrie de vuit capítols, sense voler fer cap espòiler, la podríem resumir com la transformació de la que era una de les economies més pobres d’Europa en el país amb la segona renda per càpita del món, gràcies al descobriment d’una gran reserva de petroli a pocs quilòmetres de la seva costa durant els anys seixanta, en concret a la ciutat d’Stanvanger. El que resulta més interessant d’aquesta minisèrie noruega són les decisions que prenen els responsables polítics en benefici del bé comú de tots els noruecs.

Del Bé Comú de tota la ciutadania noruega. Una decisió política que va haver de lluitar contra aquells que pretenien acaparar la gallina dels ous d’or.

Aquella política, magníficament explicada a la sèrie, va posar els fonaments al Fons Petrolier del país, el fons sobirà més gran del món que, per enveja ídem, supera la barrera del bilió de dòlars de patrimoni. Això significa que, si el dividim entre tots els noruecs, tocarien a 190.000 dòlars per barba.

Enveja, oi? Quina angúnia l’Estat espanyol, líder amb privatitzacions, oligopoli dels principals sectors estratègics... i bé, ho deixo aquí que no us voldria pas amargar la setmana que avui tot just comença.