Despatxos

En teoria un despatx és quelcom ben definit. Un lloc on una o més persones enllesteixen feina no hauria d’amagar res que fos malèvol ni tampoc negatiu per a ningú.

És a dir, un despatx és una habitació més o menys endreçada que està equipada amb tot el que es necessita per treballar: taula, cadires, ordinador, potser alguna bona butaca per pensar i repensar i també una taula gran i allargada perquè, en dies puntuals, pugui encabir més persones per deliberar o atendre i presentar projectes. És, per tant, una habitació del tot innocent, on es pressuposa que té uns objectius marcats, ben definits i positius.

Tot i que aquest és el seu esperit, el despatx deriva de l’acció de despatxar, que té com a finalitat resoldre un assumpte, un document, una venda, però que, si el volem agafar pel lloc que més crema, ens pot conduir a la decisió negativa d’haver de despatxar una o més persones d’una feina o l’acció de despatxar algú també pot significar matar algú. “L’he despatxat” és sinònim cinematogràfic de “l’he liquidat” de les novel·les negres i aquí és on “despatxar” pren el significat més tràgic.

La història del món està ben atapeïda d’errors que han acabat en autèntiques tragèdies. Les línies divisòries del continent africà que va migpartir ètnies i famílies van sortir d’un despatx.

Recordo fa uns anys quan, asseguda dalt d’una de les dunes de Merzouga, entre les poblacions marroquines de Rissani i Erfoud, un berber m’explicava que ell no n’entenia, de fronteres. Que tot havia estat per culpa dels que ocupen despatxos però que mai no han trepitjat la sorra del desert.

Els despatxos no tenen bona premsa. Culpables també de la partició de l’Índia i el Pakistan.

Responsables del mur de Berlín, la divisió d’una ciutat en dos mons. La divisió de Catalunya en províncies també és un nefast exemple de com la niciesa que s’amaga darrere les decisions dels despatxos pot anorrear segles d’història.

La setmana passada vaig recordar com de nefast pot ser un despatx, mentre escoltava el responsable de l’ASCAD (l’Associació Catalana de Directors de Centres i Serveis d’Atenció a la Dependència Gerontològica), Andrés Rueda, quan afirmava als mitjans que “dubto molt que qui feia els protocols de la pandèmia de la Covid hagi trepitjat alguna de les residències de la gent gran”. I és que, sovint, a les cadires dels despatxos que manen les nostres vides hi ha gent que gosa dibuixar cartes de navegació sense ni tan sols haver vist el mar.