VIURE PER VEURE
Catalunya, lliure de peatges?
Se’n recorden? Aquesta reivindicació del partit d’ERC de quan era a l’oposició i que ara ja no sap què dir ni què fer per formar govern i situar Pere Aragonès a la cadira de la presidència, finalment, es va convertir en una realitat a mitges però no pas perquè algú de dalt els fes cas, sinó per la finalització de la concessió com fou els peatges de l’AP-7 sud, entre Vila-seca i Alacant. Però com que als catalans sempre ens cau la torrada pel costat de la mantega, no van tenir en compte que, com la banca, els que de debò tallen el bacallà sempre guanyen.
I la gota malaia ha continuat caient damunt dels nostres caps, primer quan els mateixos alcaldes i alcaldesses d’ERC s’han adonat que no hi havia un pla B que suplanti els ingressos que, anualment, rebien per part de les concessionàries en concepte d’IBI. I ara com ho farem per quadrar els comptes municipals? I Abertis, i la seva filial Aumar, és a dir, el gran Florentino Pérez, se segueix fregant les mans amb els 1.291 milions d’euros que li abonarà el Govern espanyol per la caiguda de trànsit de l’anterior crisi.
I avall que fa baixada perquè n’hi ha en aquest món que neixen amb estrella i d’altres que neixen estrellats. I així, els tocats per la deessa fortuna poden continuar esprement una gallina que no ha deixat de pondre ous d’or des de l’any 1967.
Al cap i a la fi els estrellats acabarem per pagar la festa d’un dèficit públic de vertigen. I no vull posar més el dit a la nafra però..
recorden el cas Castor? D’acord... ja ho deixo córrer perquè no paga la pena fer-se mala sang.
Les dades objectives han demostrat que, si bé a la resta de l’estat hi ha un 18% d’autopistes de peatge, a Catalunya el percentatge és de prop del 50%. I malgrat l’alliberament d’alguns peatges, sembla que els catalans, que hem pagat peatge al sol i a l’ombra, ho seguirem fent perquè el Govern espanyol ara vol que totes les autovies siguin de pagament el 2024.
No és que em sembli malament que els que han viscut de gorra ara paguin ni tampoc que es busqui un acord social i polític al voltant d’aquest tema. Però reduir el debat a la gran frase de “qui contamina paga” és simplement un engany perquè ja tenim coll avall que qui més contamina no és el pobre ciutadà que malviu d’un salari vergonyós.
Però, com sempre, el relat reduccionista, acompanyat d’una bona campanya publicitària, s’emportarà el gat a l’aigua.