El tribunal que pentina gats

Encara que només sigui per curiositat, i en el cas és clar que la xafogor de l’estiu els hi permeti, els recomano que s’entretinguin amb la lectura de la Llei orgànica 47/2003 que, en funció del mandat constitucional que ja saben que és qui remena les cireres d’ençà que el darrer dictador va morir al llit, es va inventar un artefacte únic al món mundial anomenat Tribunal de Cuentas, made in Spain because Spain is different, que li va atorgar els honors de fiscalitzar tot allò que, a la pràctica, li vingués de gust, perquè, tot i que en teoria ha d’encarregar-se de controlar els comptes de l’Estat espanyol, ja se sap que en aquesta vida hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona i catalans!, que pel simple fet d’existir ja són culpables, i amb la llufa del pecat original perquè com a fills d’Adam i Eva són els eterns penitents del seu imperdonable error. .

Un Tribunal on amics i parents juguen a pentinar gats i a caçar mosques amb el cul quan es tracta de segons qui perquè, entre nosaltres i ara que ningú no ens està escoltant, saben si han dedicat un segon, només un segon, a fiscalitzar els comptes dels que porten corona per barret? Ai, no ho sé, però potser ho fa aquesta xafogor que fa enfilar els termòmetres, però no els sembla que tot plegat fa una pudor que no ens deixa respirar?

Com que aquest estiu m’ha donat per rellegir els clàssics, he recordat una obra d’Aristòfanes molt divertida. És una mena de comèdia paròdica sobre un individu anomenat Filocleó que era addicte als judicis tronats, d’aquells, ja saben... que no tenien ni solta ni volta. I s’hi esmerçava tant i s’hi posava tant de cap que la gent rumorejava que estava posseït per una mena de compulsió fiscal, un desfici sense precedents.

Un dia va arribar a muntar un judici a casa seva i ell mateix es va erigir president. Com que no hi havia ningú a qui acusar (es veu que no va trobar cap català a la vora...), va jutjar el seu gos, acusant-lo d’haver-se menjat un bocí de formatge del rebost de la cuina, elevant amb crits embogits uns embolicats al·legats, ara a favor, ara en contra. Finalment, l’home en qüestió, una vegada que ja es va haver esbravat, exhaust i com si hagués fuetejat un esclau, es va relaxar i així, ben sedat i tranquil, finalment es va adormir.