Metkub

Metkub és una paraula àrab que els moros acostumen a pronunciar sovint. Significa “ja estava escrit” i ho fan servir per lamentar-se de la fatalitat dels esdeveniments. La vaig escoltar per primera vegada una tarda d’hivern mentre passejava entre les runes del Born. Un home li explicava al seu fill la història de Catalunya i, en un moment donat, la va pronunciar mentre movia el cap a dreta i esquerra. Metkub, metkub. La casualitat va voler que la persona que m’acompanyava el coneixia i me’l va presentar. Havia estat professor d’història de la universitat de Marràqueix i visitava la ciutat amb el seu fill gran. No me’n vaig poder estar de preguntar-li pel significat d’aquella paraula. Em va mirar i després va assenyalar amb el dit les restes dels carrers de la ciutat desfeta i massacrada que va resistir el setge de les tropes de Felip V fins a la capitulació de l’11 de setembre del 1714.

El seu coneixement de la nostra dissortada història em va sorprendre. El seu avi havia mort a la guerra del Rif lluitant contra el colonialisme espanyol i francès i aquesta fatalitat havia estat un incentiu per aprofundir en l’estudi d’ambdós que definia com absolutament antidemocràtics. Quan ens vam acomiadar em va prometre que resaria per allunyar la fatalitat del nostre poble.

Divendres passat celebràvem el quart aniversari del referèndum, el primer després dels indults als presos. Després de la fotografia oficial, els representants polítics i socials coincidien afirmant que aquella votació es va poder fer amb unitat, generositat, confiança, il·lusió i amb l’esperança d’un futur millor. I és cert, com també ho és que, com declarava la presidenta de la mesa del Parlament, Laura Borràs, ja no hi ha camí enrere, només n’hi ha un i és endavant.

Aquell dia, el mateix estat espanyol que va assassinar l’avi del professor marroquí que havia trobat al Born, va llençar tota la seva maquinària antidemocràtica contra els catalans que, lliurement, havien decidit anar a votar. Tant era que ho fessin a favor o en contra de la llibertat de Catalunya, perquè l’atonyinament col·lectiu i indiscriminat per part dels brètols uniformats que xisclaven aporellos!, no tenia cap més objectiu que atemptar contra el dret més fonamental d’una democràcia. Les imatges d’aquell dia quedaran gravades en la memòria de tota una generació i haurien de presidir la sala on diuen, diuen, diuen, es troben els de la taula de diàleg o els del reencuentro...