Camins de silenci

Per Tots Sants, les flors tenyeixen el perfum d’un estol de dol. El seu destí està marcat per la tragèdia. Si poguessin parlar ens dirien que voldrien esdevenir ofrena d’un amor de joventut, però la mort les empaita i per molt que vulguin defugir-la, saben que acabaran marcides dins d’un gerro d’aigua bruta. La tristor les acompanya mentre els passadissos del cementiri s’allargassen entre les tombes que cobreixen el polsim d’aquells que un dia van ser un rierol de vida. Néixer per morir; el pas del temps implacable com les llenques de lava que corren avall, camí de la mar. Les flors tristesa rodorediana tenen les fulles de color de rata i es baden a les tardes de pluja, obertes a la llum més morta que regala plors pertot. Diuen que són flors de mocador que vessa llàgrimes per aquells que ja no hi són i que si tingués mans li diries: “Té”, i li donaries un altre mocador perquè el pogués tornar a omplir de la tristor que li neguen els ulls. No hi ha absència que no comporti dolor. On fan cap els que un dia ens abandonen? Davant els nínxols plens de fustes i ossos dels que em van bressolar i em van omplir les galtes de petons, em pregunto què hi faig allà mirant un bocí de marbre amb els meus cognoms gravats davall d’una creu.

Algú se m’ha avançat i hi ha dipositat un centre de flors i ha netejat el nínxol a consciència. Qui haurà estat? No arribo a endevinar qui haurà pogut ser. Algú que també enyora els meus morts, potser? Secrets guardats. Silencis permanents. Segellats per les tombes. Torno a Rodoreda per recordar el Viatge al poble dels morts. Un poble que no existeix perquè la guerra, quina de tantes?, el va desfer i ningú no s’ha preocupat de refer-lo. Els meus morts m’han situat a la primera línia de sortida. M’adono que jo seré la propera. És el curs natural de la vida. I vull que així sigui. La mort no m’espanta. La meva, vull dir. En canvi la dels meus em paralitza. No sé com enfrontar-m’hi.Un pare.. una mare.. encara. Passejo entre el dolor de la gent que omple el cementiri. Gent que recorda. Gent anònima que sento propera al meu dolor. Morir. Desaparèixer. Deixant pas als que encara hi són. Fer lloc. Morir massa jove, deia Fuster, és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre un error. El mal és que podríem dir això mateix al fet de viure. El fatalisme fusterià que va redactar el seu propi epitafi. “Ací jau J F. Va morir com va viure. Sense ganes.”