VIURE PER VEURE
Medalles i condecoracions
F eia una eternitat que no el veia i de cop i volta va aparèixer a la pantalla del meu mòbil per obra i gràcia del déu twitter que, en un salt prodigiós, em va transportar dels quinze anys de la nostra adolescència a la maduresa dels seixanta. En un primer moment em va costar reconèixer-lo però els seus ulls no havien canviat gens i seguia conservant aquella mirada de color blau intens, viva, desperta; la mateixa de quan amb la colla compartíem secrets i il·lusions. Pel camí dels anys havia anat perdent aquella llarga mata de cabell negre que voleiava al vent quan corria amunt i avall durant els partits de bàsquet i ara lluïa una calvície que li conferia un posat d’home fet i dret, segur de si mateix.
Mentre els altres somniàvem truites ell ja sabia el que volia ser quan fos gran. Entraria a l’escola militar i arribaria fins dalt de tot del comandament. Tot i que recordo que mai no li vam fer cap comentari a aquesta mena de dèria seva, vivíem la seva vocació amb un cert neguit.
Per quins set sous volia convertir-se en allò que tots intentàvem combatre? Mai no va voler participar en els nostres debats sobre la no-violència ni tampoc mai no va manifestar cap interès a fer-nos saber què pensava sobre aquesta qüestió, fins que una tarda xafogosa d’estiu rabiós ens va mirar amb aquells ulls blaus per dir-nos que ell, encara que no ens n’haguéssim adonat, era l’únic pacifista de tots nosaltres i que per aquest motiu volia ser militar. Encara ara no entenc aquella resposta seva però, finalment, de tots nosaltres, ell és l’únic que ha acabat lluint una medalla al pit per aquest motiu i que els entesos en diuen distintiu en operacions en missions de pau. El seu uniforme de coronel sembla un aparador de festa major en què hi llueixen tot un llarg reguitzell de condecoracions: medalles, creus i galons de totes mides i colors que fan d’allò més bonic alhora que animen la corbata negra que ens recorda que les guerres fan olor de mort.
Per quin motiu els comandaments dels exèrcits porten medalles? Quines són les grans virtuts d’aquest ofici que els fa diferents de la resta del món? Un bon llauner no hauria també de rebre medalles, guardons i reconeixements? I un paleta que sap com aixecar recta una paret no hauria de ser mereixedor de tota la nostra admiració? I un llauner? I posats a comparar, qui és més necessari en el nostre dia a dia? Un militar o un llauner? M’ho pots dir tu, amic dels ulls blaus?.