Els inútils i la brossa a l’ull

En una ocasió Napoleó Bonaparte va confessar al seu servent Pierre-Louis Roederer que una Constitució havia de ser “breu i...” El polític i escriptor Roederer, amb un punt d’innocència, pensant que Napoleó dubtava, va gosar finalitzar la frase “.. clara?” No pas, va respondre irritat Napoleó: “Les Constitucions sempre han de ser breus i.. fosques, ben fosques!” Acostuma a passar sovint que, per no saber endevinar amb quin motllo està fet el teu interlocutor, tendeixes a deixar-te portar per una candidesa que flueix entre la badoqueria i la ignorància.

Un error que gairebé sempre s’acaba pagant molt car. La biografia del francès Roederer no fa pas pensar que aquest hagués estat un home inútil ni tampoc un nici. Si deixem a banda la seva llarga carrera política (que en això sembla que tothom hi té la mà trencada), la seva professió com a ensenyant d’economia política, així com els seus llibres publicats, és el ciment més fiable de la seva indiscutible intel·lectualitat.

Però, en canvi, l’adjectiu que, càndidament, va fer servir per acompanyar la Llei fonamental d’un estat demostra la ingenuïtat del personatge en qüestió. Una Constitució.. clara? Però on s’és vist? Com resistiria un estat si fos clar? Aquest és el taulell de joc, senyores i senyors, i aquestes són les fitxes.

L’estat reparteix les cartes quedant-se les millors, guardant-se’n unes quantes a la màniga i fent totes les trampes que pot i vol i a més a més sabent que els crupiers estan comprats. La banca sempre guanya! Clar? Però on s’és vist! Tombar el pressupost estatal al Senat, amenaça el pinxo Rufián, que, pel que es veu, no domina el que és un simple càlcul mental de suma i resta. Pobre infeliç, se’l mira de reüll l’amo Napoleó mentre li obre la boca per entaforar-li un altre caramel de mel.

“I no em facis el ploricó perquè te’n deixo un altre a la butxaca per quan tornis a tenir gana.. apa...” Clar? On s’és vist! Aquells que com ell feien befa de la política del peix al cove, ara, com aquell mal acudit, no troben ni peix ni cove. Que poc en saben de firar, aquests.

I com se’ls firen i se’ls rifen, aquells. I el pigmeu amb complex de Napoleó es creu que pot parlar de tu a tu amb un estat. Un estat! L’estat! Però on s’és vist!