Rufians sense ofici ni benefici

"En 18 mesos deixaré el meu escó per tornar a la República Catalana”. Era l’any 2015 i feia una mica més de quatre mesos que Gabriel Rufián, que es passejava pels mitjans amb la camisa oberta i ben repentinat amb gomina, feia aquestes declaracions en la seva condició de candidat al Congrés espanyol pel partit d’Esquerra Republicana. El seu pas per Súmate havia estat providencial i molt profitós, un invent dels d’Esquerra que pretenia pescar vots dels castellanoparlants de ciutats com Santa Coloma i que en canvi va aconseguir, entre d’altres desgràcies, una acta de diputat al Parlament del seu president Eduardo Reyes, del qui ja ningú no se’n recorda, alhora que engegava a fer punyetes una feina de picar pedra d’anys i panys d’immersió lingüística, aplaudint amb les orelles els discursos en llengua castellana en Aplecs independentistes de gent que, com Rufián, va néixer a Catalunya. Recordo que algú amb un somriure badoc el va presentar com “una veu desacomplexada de l’independentisme en castellà”. Rufián presumia de xarnego enlairant aquest distintiu com la seva única carta de presentació i el beneit de Joan Tardà es va empassar l’ham situant-lo de número dos al Congrés de Madrid, mentre li queia la bava cada vegada que aquest noiet recordava a la premsa que “fer política amb Tardà és com jugar al futbol amb Messi”. Sense discurs, sense saber mai què dir i amb una oratòria de vol gallinaci, estúpidament farcida d’acudits, de retòrica remastegada fins a l’esgotament i amb quatre retalls d’història esgarrapats a correcuita de la viquipèdia, Rufián ha aconseguit fer-se un bon fons d’armari, un bon raconet al compte corrent amb els nostres impostos i fins i tot s’ha permès el luxe d’assenyalar amb el dit acusador gent honorable sense despentinar-se. Però les pobreses i misèries intel·lectuals ja ho tenen això; la boca se’ls escalfa i després han de fer el pas del cranc. Faria santament el partit d’Esquerra Republicana de Catalunya de desfer-se d’aquest invent que ells mateixos van crear abans que el paó estarrufat en faci una de més grossa i ja no hi siguin a temps i potser el festeig del gallet amb els socialistes acabi en feliç matrimoni. Amb una certa urgència caldria que els partits polítics comencessin a fer neteja dels paràsits i rèmores si no volen que la toxicitat i inutilitat que desprenen acabi amb el poc crèdit que encara els queda.