Espiant Sant Jordi

De lluny el veig venir com avança per la rambla Ferran, passejant ufanós sabent que, ben aviat, esdevindrà el centre de totes les mirades. Tot just el dia que la lluna haurà completat les tres quartes parts de la seva òrbita al voltant de la Terra, la rambla de Lleida vessarà de llibres en un dia en què el món literari pren el protagonisme en un país on tot està per fer i on tot és encara és possible. Llibres que esperen pacientment, amb els nervis a flor de pell dels seus autors, l’arribada dels compradors, lectors amb gana de llegir o, si més no, d’endur-se el trofeu del dia: un llibre amb perfum de roses. És un dia que, com cada vint-i-tres d’abril, es fa força complicat destriar el gra de la palla. I encara més quan hi ha molta palla fent nosa al gra. I com cada any s’encetarà un debat que ja ha esdevingut retòric i amb poques probabilitats d’arribar a bon port. Els llibres dels mediàtics seran un any més els més venuts. Els que el gran públic espigolarà entre la majoria que s’exhibeixen a les parades de les llibreries. En el pòdium dels guanyadors lluiran els que han guanyat els darrers premis literaris i que, casualitats subjectives, coincideixen amb noms i cognoms omnipresents als mitjans de comunicació i, en especial, a les cadenes de televisió. Potser, i em torno a protegir per l’escut de la subjectivitat, també és casualitat que aquests llibres premiats són convocats a l’empara de l’editorial Planeta, que és, i això sí que és objectiu, una empresa que, com totes, mai no atorgarà un premi a un autor desconegut, és a dir, no mediàtic, perquè el premi no és altra cosa que una bestreta dels drets que se suposa, gràcies a la publicitat per terra, mar i aire, que reportaran els llibres. I cercle tancat. Com va afirmar el crític literari Vicenç Pagès Jordà, això respon a la “capelleta de beneficis mutus”, que trobo que explica santament el perquè de tot plegat. I en aquest joc, els lletraferits de la perifèria del nostre pobre i dissortat país no hi estem convidats. Ni un bocí de pa sec i rosegat tenim a la taula ben parada al menjador dels mitjans. Som els altres catalans. Els altres. Els pàries. Que agraïm les molles que sobren, en el cas que sobrin, és clar. No per això defallim perquè, al cap i a la fi, el que de debò ens emociona són els nostres lectors. Escriure per ser llegits. Amb constància i tossuderia. Amb la voluntat de seguir picant pedra per poder seguir formant part de l’univers literari.