L'univers Viladot

Convocats per l’editorial Fonoll, enfilem la carretera cap a Agramunt. El matí de sol ens obliga a abaixar les finestres del vehicle i el mosaic del territori es passeja per davant dels nostres ulls. A voltes el paisatge de secà amb les petites depressions que drenen al riu Sió i ondulen els conreus que es barregen amb clapes d’alzinar i marges de pedra seca en un medi que s’endevina complaent per a les aus de rapinya que sobrevolen per damunt dels nostres caps. És la mà de l’home la que ha obrat aquesta meravella? La que ha modelat la terra i els rocs?, les ombres de les espones i les flors dels ametllers? Malgrat les ganes per arribar a l’hora convinguda, el cos em demana més temps per poder seguir gaudint de tot aquell doll de bellesa. Quan apareixen les primeres cases, m’acomiado del groc de les argelagues per entrar a la plaça del pou, el lloc de trobada amb els companys d’ofici. Recordo la primera vegada que vaig anar a Cal Viladot. M’impressionà la casa totèmica amb la farmàcia a la planta baixa que ara podia tafanejar amb la golafreria de qui durant anys l’havia hagut de contemplar des de fora. Mentre pujava les escales, en Guillem m’anava cridant des de dalt de l’escala. “Puja, Marta, puja, amunt, amunt!” Del forat de l’escala hi penjava una gàbia amb la porta oberta per on desfilaven ocells de roba a punt d’emprendre el vol. Quan vaig ser dalt, en Guillem, assegut en una butaca, em va dedicar un somriure d’aquells que només ell sabia fer. Era un somriure a mig camí de la contemplació tranquil·la de qui se sap que domina l’escenificació i la benvinguda generosa al seu univers particular. Disfressat de Peter Pan, amb un vernís màgic d’etern adolescent, em va anar guiant per habitacions on els poemes emmarcats convivien amb objectes volumètrics i escultures que semblaven creades al país dels impossibles. Quan passàvem per davant d’un pany de paret on hi havia un quadre on penjaven dotze culleres de fusta, en Guillem em va preguntar: “Què hi veus aquí?” No hi veia res més que no fossin les dotze culleres, però vaig mossegar-me els llavis i em vaig arrencar amb una dissertació sobre la gana de la postguerra i l’al·legoria poètica de poder bufar una cullera amb el contingut d’un bon brou calent Ell, va deixar anar un somriure i em va contestar: “Quina sort que tens, jo només hi sé veure dotze culleres de fusta i res més.”.