VIURE PER VEURE
Mas Blanch Jové: quilòmetre zero
A Els mataplasmes (publicat l’any 1959 dins Poesia T/47) l’enyorat agramuntí, Guillem Viladot, l’encerta quan ens diu sàviament que: “El mestre d’escola ja no sap què fer amb la mainada que prefereix comptar mosques a cantar la taula de multiplicar.” Qui era en realitat Viladot? Definir-lo amb un sol mot, amb una frase curta o amb un paràgraf llarg és un repte complicat d’assolir perquè Viladot era polièdric, un angle amb diferents cares que et miraven amb aquells ulls penetrants, darrere d’unes ulleres generoses que convivien harmoniosament enmig de les celles i el bigoti tothora ben retallat. El poeta Jaume Pont el va definir com un druida de fàrmacs que exerceix de màgic a Agramunt, el seu poble. Però que, abans de tot i sobretot, és un escriptor amb vocació de franctirador impenitent.
Desconec com hagués anat si la Generalitat hagués tingut el seny i la lògica de declarar enguany Any Guillem Viladot, però la tirallonga inesgotable d’iniciatives que s’han creat en motiu del centenari del seu naixement aconseguiran finalment capgirar el greuge dels que, erròniament, van triar excloure’l de les catorze efemèrides proposades i, tal com va manifestar Pau Minguet, el director de Lo Pardal, “s’ha obert una gàbia rovella que feia molts anys que estava tancada”. I entre aquestes iniciatives, el passat dissabte, en va arribar una altra de la mà dels promotors i mecenes de l’art de les nostres terres: Joan Jové i Sara Balasch, impulsors d’un somni fet realitat, La Vinya dels Artistes, un paradís d’art i cultura on tot esdevé possible gràcies a la voluntat insubornable d’aquesta parella i els seus dos fills que amb tossudesa i constància han aconseguit situar la Pobla de Cérvoles en el mapa de l’art en majúscules i en un entorn privilegiat, un autèntic museu a l’aire llibre, demostrant a propis i estranys que hi ha vida més enllà de Barcelona, Londres o Nova York. Viladot hauria estat feliç contemplant com al seu Poema de l’home li han crescut les ales de la llibertat per així poder-se enlairar voleiant entre els arcs i les columnes gòtiques del claustre de la Seu Vella fins arribar al cor de les Garrigues per així poder-se deixar gronxar per les vinyes i les oliveres que onegen plàcidament quan la marinada que bufa de la mar cap a terra, fresca i serena, llepa els balcons assedegats de les cases de pedra.