El dia després

Diuen que Catalunya viu temps complicats. Temps de desconcert, d’errades, d’una manca d’estratègia que ha conduït la nostra nació a un atzucac sense precedents. Els qui ho afirmen amb el cor desinflat, amb els ànims per terra i les il·lusions traïdes, farien santament de llegir la història del nostre país i s’adonarien que està farcida de manca d’encerts i errades de l’alçada d’un campanar com, per exemple, i només és un de tants, la nomenclatura Corona d’Aragó (que es va denominar així, no perquè a l’agrupació de territoris es digués oficialment “d’Aragó”, sinó perquè dels territoris, aquest va ser el que va aportar el títol reial) ha estat manipulada, tergiversada, pervertida, provocant una font de controvèrsies perennes que disfressen la veritat històrica i que marquen la tendència, també històrica, d’una nació com Catalunya que porta la llufa de ser l’únic cas de la història europea que atorga la nomenclatura d’un conglomerat a un domini secundari.

Amb una visió de futur la nomenclatura hauria pogut ser ben bé Corona Catalana, però, ai, el futur de perdre una batalla rere una altra, de submissió a Castella i de la pèrdua de tots els drets, era un horitzó que Ramon Berenguer IV no podia ni imaginar quan es casà a la catedral de Santa Maria l’Antiga de la nostra ciutat amb Peronella, filla única de Ramir II d’Aragó. I d’errada en errada fins a la derrota final? No tindria per què ser aquest el punt final de la història de la nostra nació ni tampoc és aquest el final que un poble com Catalunya es mereix si els nostres governants deixen de barallar-se i treballen pel bé comú. Ahir, malgrat tota la carn que Esquerra va posar a la graella per rebentar-la, la manifestació va tornar a demostrar que, com va pronunciar Francesc Cambó l’any 1934, “passarà aquest Parlament, desapareixeran tots els partits que avui hi tenen representació, cauran règims però el fet viu de Catalunya subsistirà”.

La samarreta d’ahir a la manifestació era de color negre simbolitzant la bandera negra, més coneguda com la de la Santa Germandat Catalana, rememorant la que durant el Setge de Barcelona va onejar a la muralla fent saber que estaven disposats a morir abans de caure a mans del Borbó, avantpassat del Preparao. Això és el que haurien de tenir ben present gentola com Rufián, quan va gosar qualificar de “tarat” el president Puigdemont o quan Jordi Sánchez li diu mentider a Junqueras.