L'espera

En el seu assaig literari filosòfic sobre l’espera intitulat El temps regalat (ed. Libros del Asteroide, 2018), l’escriptora alemanya Andrea Köhler defensa els avantatges d’aquest espai de temps que tothom practica. Esperar lentament, pacientment, perquè la vida està teixida per un fil d’esdeveniments i esperes. A la primera pàgina ja se’ns avisa del que ja sabem: esperar gairebé sempre és una llauna, malgrat que esperar esdevingui inevitable. Aquesta “llauna” la practiquem constantment. Esperem que ens passi el mal de queixal abans d’anar a cal dentista, esperem que els nostres amics, parents i saludats ens corresponguin tal com creiem que ens mereixem, esperem que es compleixin els nostres desitjos, esperem que ens toqui la Grossa de Nadal, esperem una trucada, un missatge, un regal, una notícia, un diagnòstic, un fill, esperem, esperem i esperem en un estat intermitent que gira i gira al voltant de les nostres pors. L’espera, en un anar i venir enmig de la quotidianitat. Els moments d’espera que ens fan valorar el que tenim i que potser, durant aquesta espera, imaginem que podem perdre. Esperar és un pols a la paciència, a la lentitud, perquè l’espera no vol presses. Esperar és una de les vivències humanes més interessants. Per què esperem? Una pregunta relacionada directament amb l’esperança. Esperem perquè tenim la confiança que el que desitgem pot arribar a realitzar-se. La positivitat de l’espera; gairebé com una virtut teologal que ens aferra a la possibilitat d’aconseguir-ho. L’espera ens fa forts perquè genera temperatura mentre bullim de desig per l’arribada amb retard d’algú que estimem. Però la immediatesa que s’ha imposat en la nostra societat està matant l’espera. Ho volem tot i ho volem ja. “Si vols això, has d’esperar els Reis”, ens deien els pares als nens de la generació baby boom. La immediatesa dels whatsapps, de les xarxes socials, ha fulminat d’una manotada l’espera de les cartes d’amor i de les tres hores de l’olla bullint que garanteix un bon brou de carn. Escrivia el crític literari Roland Barthes en el seu alfabet eròtic que esperar i estimar es converteixen gairebé en paraules sinònimes. Desapareguda la màgia del saber esperar, guanya el neguit, la impaciència i, sovint la frustració, en una societat cada cop menys musculada i, per tant, més indefensa.