Josep Vallverdú

Mentre repasso els llibres a les prestatgeries de casa se’m fa impossible endevinar d’on va treure el temps aquest home per escriure amb aquesta desmesura. Crec que d’ell tinc gairebé tot el que fins ara s’ha publicat, fins i tot els articles d’opinió guardats en capses que sovint repasso perquè és en aquest tornar a llegir on sempre trobo quelcom que, en una primera lectura, m’havia passat per alt. Recordo quan l’any 1996 La Galera va encetar la Biblioteca Vallverdú, on es publicà tota la seva obra completa juvenil. Tant és que en tinguéssim uns quants a casa perquè el meu pare els va tornar a comprar tots a mesura que anaven sortint a la venda. En l’esplèndid pròleg d’en Josep Varela a Garbinada i ponent. Els meus anys cinquanta (Proa, Memòria, 1998) ja esmenta el caminar vital de l’autor així com la seva profunda i natural catalanitat. Una fidelitat natural a la terra. Sense escarafalls ni gesticulacions. La setmana passada durant l’acte que es va fer a l’Auditori i que donava el tret de sortida a l’any dedicat al mestre, me’n feia creus de com Vallverdú encara llegia sense ulleres. Cent anys, pensava, i jo ja en fa més de cinc que en porto per llegir. I en Vallverdú, que fa una lletra petita com un cigronet! Màgia. Sempre he pensat que en Vallverdú deu tenir una mena de vareta màgica capaç d’allargassar el temps com si fos un xiclet. He triat un llibre a l’atzar. Entrada lliure (Pagès Ed. Col·lecció d’assaig Argent Viu. 1993), una petita mostra de la seva activitat de conferenciant que no ha deixat mai de practicar. La claredat dels seus textos enlluernen perquè sempre, sempre, ha sabut trobar la paraula justa i adient per transmetre conceptes, idees, sentències i veritats sense haver-les d’ensabonar amb retòriques estèrils. Llegint-lo t’adones que els catalans vivim al voltant d’una sínia que roda i roda, filant i refilant els mateixos fils: llengua, cultura, país. Tres conceptes que en Vallverdú pica i repica tossudament intentant trobar el desllorigador, sovint fent servir dos conceptes: compromís i paciència. Al meu entendre, aquest Any Vallverdú, excel·lentment conduït per Carme Vidal, s’ha fet esperar. Quina excusa hi pot haver per demorar el reconeixement d’una obra excel·lent, immensa, impagable? L’oblit de l’escriptor perifèric, potser, del qual ell mateix ja parlava en una conferència a l’IEI, l’any 1988?