Escepticisme

Immersos en una altra campanya electoral, aquesta vegada municipal, m’entretinc a anar puntejant les promeses, afirmacions, atacs i defenses de totes les formacions polítiques que s’hi presenten i arribo a la mateixa conclusió de sempre. Una altra oportunitat que s’escola pel forat de l’aigüera. Per què segueixen pensant que una amnèsia col·lectiva els tornarà a salvar? Doncs, simplement, perquè és així. Se segueixen votant opcions que ja han demostrat la seva constant i perenne inoperància, manca de solucions i, per tant, fracassos a l’hora de donar solucions a les més simples i bàsiques necessitats col·lectives, com és una òptima gestió del dia a dia que els departaments municipals podrien gestionar sense cap intervenció política. Objectius tan simples com la neteja, la seguretat, el manteniment del mobiliari urbà, el control del soroll i de l’incivisme no haurien d’estar encara dormint el somni dels justos ni tampoc convertir-se en armes llancívoles per atacar-se uns contra els altres, convertint la ciutadania en una simple espectadora d’una funció grotesca. La mediocritat s’ha apoderat de la política. I la pregunta és si ens ho podem permetre. Aquestes eleccions són les més properes als ciutadans. Les que han de gestionar el nostre dia a dia durant els propers quatre anys. Una part dels nostres impostos faran cap a les nòmines dels que ara ens prometen l’oro, el moro i la vall d’Andorra, havent incomplert el que prometien fa quatre anys quan en tindríem més que suficient si es dediquessin a mantenir nets els carrers.

Catalunya és un país petit, tan petit que, com canta en Llach, des del campanar es pot veure el campanar veí. Tothom es coneix i es fa gairebé impossible desconèixer les misèries d’alguns que formen part de les llistes electorals. Al costat dels que hi són per un autèntic servei ciutadà, perquè tenen un projecte de ciutat, s’hi barregen els que volen ser-hi per un sou, els que volen ser-hi per anar a les Diputacions, els qui volen ser-hi perquè no tenen ofici ni benefici i també els que hi volen ser perquè fa anys i panys que engreixen llistes d’aquí cap allà amb el premi de quinze dies de campanya que els eximirà d’anar a la feina. I aquesta és la realitat. Un drama tot plegat. Una tragèdia que va engreixant les files d’un partit silenciós. El dels escèptics.