Vallverdú a la Vinya dels Artistes

Enguany els amics Joan i Sara del Mas Blanch i Jové de la Pobla de Cérvoles l’han tornat a encertar. La tarda de dissabte passat, les vinyes del celler es van vestir de diumenge per deixar anar un bé de Déu de literatura impregnada per la màgia inabastable d’un mestre que ja forma part de l’imaginari universal dels grans de la literatura: Josep Vallverdú i Aixalà. Les vinyes verdes que senyoregen els camps i aquesta vegada curulles de vocals i consonants ben harmonitzades entre elles es deslliuraven a plaer del vent de marinada que bufava amb força, ranquejant per damunt les branques arquejades de les alzines on el músic Carles Santos va deixar anar la Sargantaneta, la seva barca, perquè navegués eternament pel paradís encara, i per sort, no descobert de les Garrigues. Tal vegada amb la vocació d’ampliar el bestiari rèptil, en Vallverdú va voler dibuixar un dels animals que ha estat protagonista de la seva història d’en Saberut i Cua-verd, un relat entranyable de tendra amistat entre un colom jove, vanitós i presumit i un llangardaix vell i pacífic. El llangardaix ara resta immortalitzat en l’obra titulada Llanga, una escultura metàl·lica de l’artista Joan Jové, que fou col·laborador i amic personal de Carles Santos. Dues grans passions d’en Vallverdú, l’escriptura i el dibuix, s’unien entre les copes que dringaven amb bon vi per demostrar una vegada més l’aposta decidida i inalterable del Mas Blanch i Jové a favor de la cultura en majúscules. Quan les ones del vent van deixar de bategar, una pluja fina acompanyada de descàrregues elèctriques seguides pels batecs ferotges dels senyals acústics advertien que el solstici d’estiu ja és a tocar i, amb ell, l’arribada del foc sagrat. La nit de Sant Joan. Les fogueres protagonistes d’una de les cartes que en Vallverdú pare escriu a Vallverdú fill i que la comissària de l’Any Vallverdú, Carme Vidal, molt amablement ens llegeix amb veu reposada i curulla de tendresa, perquè així li ho ha demanat el Mestre. Les benaurades gotes de pluja, com si fossin un regal dels déus, marquen els camins de tornada per on anem avançant acompanyats per l’olor de les flors de la farigola i guiats entre la foscor per una serpent de llum càlida, de colors groguencs, que harmonitzen amb la façana de l’edifici del celler.