I a partir d’ara, què?

Si he de fer cas a les converses de carrer, us he de confessar que no he trobat gairebé ningú que entengui l’Acord que el partit de Junts ha signat amb el PSOE i que, finalment, sense que aquests darrers hagin hagut de “pagar per endavant”, ha fet president del govern espanyol Pedro Sánchez. A banda de la literatura que podem llegir en l’apartat primer “Antecedents” i en el segon “Oportunitat històrica”, l’apartat on hauríem de trobar la carn, el farcit del caneló, és a dir, l’apartat del document on es constata un pacte en què, clarament, resulta d’una manera d’obrar, en què, en definitiva, salvades les desavinences, els dissentiments i les discrepàncies, es detallen les decisions mútuament acceptades entre les parts interessades i que en el marc del dret defineix el mot “acord”, hi trobem tota una tirallonga de desacords que fa tremolar les parets. És important remarcar que els desacords no es troben en els apartats primer i segon sinó en l’Acord en majúscules. L’embolic de la semàntica és tan gruixut que no se’m fa gens estrany que més d’una persona m’hagi demanat que li faci una petita traducció amb l’excusa que “tu que t’hi has remenat durant anys, potser ho hauràs entès molt millor que no pas jo...” I certament costa d’entendre que on uns diuen blanc, els altres diguin negre. Però de tot plegat el que m’ha sorprès és la candidesa que segueix acompanyant els catalans de bona fe. Seguim ensopegant en la mateixa pedra i no escarmentem. Avui, dels dos partits que van signar aquest “desacord” n’hi ha un que és molt més dèbil que no pas l’altre. Avui, un cop investit president, Pedro Sánchez és més molt més fort i la seva posició de debilitat, d’enorme fragilitat i de manifesta feblesa que tenia quan els socialistes corrien pels passadissos del Congrés llepant les orelles dels partits independentistes, ha desaparegut. Ell, i amb ell també Espanya, sí que ha cobrat a l’avançada, però Junts, i amb ells Catalunya, seguiran esperant i qui sap si els catalans potser ho haurem de fer fins a la setmana dels tres dijous. Però com que en la meva ànima de descreguda sempre tinc per costum guardar un petit raconet a l’esperança, deixarem que el temps vagi passant per comprovar si aquesta vegada l’he vessat de mig a mig en aquest article. Si és així, ho celebrarem perquè em farà immensament feliç haver-me equivocat.