Pensaments en veu alta

S uposo que ho fa l’edat, però ara m’adono que ja no vull canviar el món, simplement l’únic que desitjo, si no és molt demanar, és que el món no m’acabi canviant a mi. De tota manera, seria del tot inútil pretendre-ho atès que, cada vegada que he intentat remar contra corrent, he acabat llençada contra les roques sense contemplacions. Amb els anys he après a somriure entre dents i a no donar la meva opinió, si no és que hi tinc un interès especial, encara que algú em surti amb allò del “i tu, sincerament, què n’opines, d’aquest tema?” Em sembla que vaig quedar ben escarmentada en una trobada amb amics, i amics dels bons, que vaig pronosticar que això del procés acabaria com el rosari de l’aurora i que era millor continuar fent la puta i la Ramoneta perquè amb els espanyols sempre hem tingut les de perdre. Com que el suflé dels meus amics, tots independentistes de pedra picada, es trobava en un estat de màxima esplendor, la resposta va ser una acusació en tota regla en format pregunta: “Però que no ets independentista, tu?” L’amistat, que està per damunt de tot, va fer que no els contestés allò tant de sentit comú de la retirada a temps o el fet d’evitar un suïcidi col·lectiu per molt emocionant i èpic que pugui arribar a semblar. Amb l’edat aprens a fingir, a gronxar-te en l’immens plaer de deixar parlar els altres mentre tu els escoltes tranquil·lament des del sofà amb una copa de calvados a la mà. Estar propera a la vellesa no és que et faci més sàvia però sí que és més difícil que t’aixequin la camisa. He entrat de ple en l’univers dels descreguts i ja fa temps que milito en el partit dels escèptics. I he de dir que m’hi trobo força bé. L’univers X (un refregit del Twitter), on em perdo molt de tant en tant, ha convertit el món en una barra de bar on els borratxos es barregen amb aquells que gosen, pobrets, assegurar que la Terra és rodona i, a més a més, acompanyen aquesta afirmació amb dades contrastades. Fa ben poc en aquest mateix espai setmanal dels dilluns parlava de la immigració a Lleida, aportant dades oficials que tothom pot consultar al web d’Idescat, però que, ves per on, no va ser del gust d’aquells que van tenir la delicadesa d’enviar-me floretes acusant-me de racista i xenòfoba al meu correu personal. No és pas la primera vegada que les meves opinions provoquen revencillades d’estómac i els asseguro, amables lectors, que aquesta tampoc no serà la darrera.