Els peus

Entremig dels fulls del llibre Ben educats. Una defensa útil de les convencions el civisme i l’autoritat (ed. La Campana 2003) de l’amic Salvador Cardús trobo un retall de diari que em serveix per encetar aquest article dels dilluns. La carta, que duu per títol Els peus sobre els seients, està signada per un usuari habitual del servei de rodalies de Renfe. L’home es queixa de l’esgotament que li provoca haver de demanar a usuaris que treguin els peus dels seients perquè, i ho transcric textualment: “Sembla que actualment, a banda que és evident que no s’ha educat les persones que els peus sobre les cadires no es posen, ningú pensa que, amb els seients de tela, si poses la sola de la sabata, deixes en el seient tota la merda que s’ha anat arreplegant pel carrer, i es provoca que el següent usuari que s’assegui s’endugui de record tota aquesta brutícia enganxada en la seva preciosa faldilla immaculadament blanca o en els seus pantalons nets i polits, acabats de rentar.” No hi puc estar més d’acord, amb aquest bon home. Jo mateixa em faig un bon tip de repetir “si us plau, pot treure els peus del seient, del sofà, de la taula, del banc...?” La majoria em mira amb cara de què em diu aquesta boomer amb posat de senyoreta Rottenmeier i d’altres simplement enretiren els peus amb cara de menfotisme i com si em fessin un favor. Potser estareu imaginant, amables lectors, que m’estic referint als anomenats “joves ni-ni”, és a dir, joves inactius, que no treballen ni segueixen cap mena de formació. Doncs no, ànimes de bon cor, com que la mala educació, que és l’absència absoluta d’urbanitat, ha guanyat per golejada tots els espais de la nostra societat, la Universitat de Lleida, que és la que trepitjo cada dia, també està fins a dalt de nois i noies imitant les aus de corral. Els convido que, si tenen una estona, s’hi passegin i comprovaran com molts dels futurs professionals del nostre país posen els peus on el sentit comú aconsella que haurien de posar el cul. Però com que avui en dia la majoria de la gent va vestida com si anessin a plegar caragols, tampoc no importa gaire si s’aixequen del seient amb la roba marcada com si els haguessin clavat una puntada de peu al cul. Els que haurien d’entonar el mea culpa pels resultats de l’informe PISA no haurien de reflexionar i esmenar tot aquest desgavell?