La Lleida que ja no passeja

Recorden quan el carrer Major de la nostra ciutat anava ple com un ou? Els dissabtes gairebé no s’hi cabia. Un riu de gent passejant amunt i avall mirant aparadors i deixant passar les hores fent petar la xerrada amb amics, coneguts i saludats. La gent anava del moro a l’àngel i de l’àngel al moro, una expressió de què ara gairebé ningú no em sabria dir el significat. Quants comerços s’han perdut pel camí després que l’univers Amazon conquerís el nostre imaginari? Els camins de la nostàlgia ens recorden com n’era, de complet, el llistat de botigues familiars que responien a les necessitats de tota una comarca i fins i tot més enllà. La Reconquista, la Inovación, El Ramillete, Blanco y Negro, Sederies Catalanes, Estrella de Oro, Urriza, el Forn de la Negra, l’Orley, la Granja, Descamps, Casa Roig o La Elegancia, per dir-ne unes quantes de triades entre les restes del naufragi, són la prova del cotó d’una ciutat que ja no existeix i que, llevat dels supervivents que ara per ara encara apugen i abaixen la persiana decidits a plantar batalla, testimonis d’altres temps, com la llibreria Caselles, Casa Guarro o la Ferreteria Balius, la resta s’anirà diluint a mesura que la desmemòria plani entre la boira. L’Eix Comercial de Lleida, aquell que amb orgull lleidatà mostràvem al món com un dels més llargs d’Europa amb més de 3,5 quilòmetres per a vianants, ja no ens enamora perquè, llevat d’alguns comerços que fan patxoca, n’hi ha un bon grapat que fan misèria i que, lligats als captaires professionals, incívics, parets guixades, robatoris, línies infinites de cablejat entortolligat pengim-penjam de les façanes i patinets que circulen per on els passa pel magí, l’han convertit en una autèntica vergonya de la qual no se salven ni els edificis ni monuments més emblemàtics com la Casa Magí Llorenç o la Capella de Sant Jaume al Peu del Romeu, d’estil gòtic i declarada bé cultural d’interès nacional, on sembla que les autoritats competents els faci goig veure clavada una línia de cablejat a la pedra tallada del segle XII! Certament, les franquícies i les grans cadenes comercials s’han menjat el comerç familiar, però la desídia també és culpa de les franquícies i de les grans superfícies? Fa pocs dies la Paeria publicava un estudi sobre l’oferta i la demanda comercial i de serveis de l’Eix comercial que ja en veig a venir que servirà per a ben poca cosa llevat de continuar fent estudis, plans estratègics, reunions, promocions i el que pengi.