La farsa d’Eurovisió
El Festival d’Eurovisió va néixer el 1956 amb l’objectiu de cohesionar els pobles d’Europa a través de la música al mateix temps que pretenia posar una bena a les ferides de la Segona Guerra Mundial. El règim ens tenia entretinguts davant del televisor en blanc i negre mentre la Salomé feia voleiar els serrells amb el Vivo cantando, uns anys de la meva infantesa en què gairebé ningú es preguntava per què aquella noia catalana, filla de valencians, no cantava en la nostra llengua com tampoc l’any anterior ho havia pogut fer en Joan Manuel Serrat amb el La, la, la, una cançó creada pels integrants del Dúo Dinámico i que, finalment, amb la lengua que no une, va interpretar la madrilenya de dents prominents, María de los Ángeles Félix Santamaría Espinosa, amb el nom artístic de Massiel. En aquest Festival, qui en teoria talla el bacallà és la Unió Europea de Radiodifusió (UER), una organització internacional de servei públic amb seu a Ginebra i sense cap relació amb la Unió Europea. També en teoria aquest no és un festival d’estats, sinó de televisions. És a dir que no és l’estat espanyol qui tria el representant, sinó Radiotelevisió Espanyola (RTVE), que presenta el seu candidat, tal com també fan les televisions dels altres estats. Però quan es fa el traspàs de la teoria a la pràctica, la realitat s’imposa i finalment són els estats els qui remenen les cireres perquè, en cas contrari, no hauria d’haver-hi cap problema perquè també hi pogués participar la Corporació de Ràdio i Televisió de Catalunya o l’Euskal Irrati Telebista. Potser per aquesta dèria que tenen els estats de potinejar-ho tot, la gran majoria està convençuda que Eurovisió és una competició organitzada pels estats. En aquest Festival, el reglament impedeix que les lletres de les cançons introdueixin contingut polític, com si la política no tingués la mania de posar el nas en tot. El 2016 Ucraïna va guanyar amb 1944, una cançó que parlava de la deportació dels tàrtars a Crimea i el 2022 va tornar a guanyar amb Stefania, no pas per la qualitat de la cançó, sinó perquè el jurat va voler donar-li com una demostració de suport dels europeus davant l’agressió de Rússia. Enguany Israel es presenta amb una cançó commovedora, carregada de sentiments i tristesa per l’atac salvatge que va patir el 7 d’octubre. Des de la més absoluta independència, la UER no hauria de posar bastons a les rodes ni cedir davant d’aquesta tropa d’antisemites que ja han exigit la seva suspensió.
