Desprotegits

Sortim de l’auditori després de gaudir del magnífic concert de la Martha Argerich. La nit convida al passeig quan tot just el campanar de la Seu Vella assenyala dos quarts d’onze. A la plaça Josep Prenafeta ens entretenim una estona fent petar la xerrada amb els coneguts que també han assistit a l’audició. Amb tots ells coincidim en l’opinió que la ciutat pateix una manca de cultura perquè on s’és vist que actuant una de les pianistes més importants del món, l’auditori no hagi pogut vendre totes les entrades? Ens acomiadem amb un vés que hi farem, per entrar en la foscor de la nit. .

A mesura que anem caminant, la sensació d’inseguretat ens fa girar cua. Mentre esperem que arribi el taxi, ens apleguem una bona colla que també ha tingut la mateixa pensada. 

Els comentaris giren al voltant de l’augment de robatoris a la ciutat de Lleida. Tots ells, sense excepció, parlen de la inseguretat com una de les seves màximes preocupacions. I el que més els amoïna és que, malgrat aquesta realitat objectiva, se segueixi afirmant que Lleida és una ciutat segura. 

Per què se segueix negant que Lleida ja no és el que era? La barra i la impostura és immensa per part d’aquells que tenen la responsabilitat (i el sou) per protegir-nos, oblidant massa sovint que sense seguretat no hi ha democràcia i que sense seguretat no hi ha confiança en el sistema. Un dels assistents al concert ens comenta que aquella mateixa tarda s’havia lliurat d’un atracament quan el carterista ja li havia posat la mà a la butxaca. 

Sort en va tenir d’uns bons samaritans que caminaven darrere d’ell i van fer fugir el lladregot que, cal dir-ho, no era precisament un català de tota la vida. Com la inseguretat està avalada per dades oficials, davant de l’absoluta incompetència, hem hagut de modificar els nostres hàbits. Ja no passegem quan es fa fosc. La gent gran acudeix als fills perquè vagin al banc a treure diners per passar el mes. 

Acompanyem els nostres fills on calgui perquè vés a saber què li pot passar a la nostra filla. Instal·lem alarmes. Blindem portes i finestres i neguem rotundament que aquell cap de setmana marxarem de casa perquè no fos cas que algú escoltés la resposta a la pregunta innocent dels veïns. A poc a poc ens hem convertim en persones desconfiades, temoroses davant la indefensió d’un sistema que no ens protegeix mentre els delinqüents reincidents passegen lliurement mentre fan i desfan. I negar la realitat no soluciona el problema.