Aplec de primavera

Arribar al Castell del Remei és com tornar a casa. Durant tot un estiu el veia de lluny i somniava que jo n’era la princesa i que, com la Rapunzel del conte, des d’una de les torres deixava lliscar els meus cabells d’or filat i el vent els passejava fins a tocar el fons del llac. Als vuit anys jo era una nena prima com un ascle que menjava com un pollet i els pares, aconsellats pel meu estimat doctor Melcior, van decidir que una temporada al camp m’aniria bé per reforçar els ossos perquè amb la Kina Sant Clemente i l’oli de fetge de bacallà es veu que no se n’acabaven de sortir. Un pèl apartat del conjunt dels edificis i el celler de la finca del Remei, les germanes dominiques s’ocupaven d’una escola magnífica envoltada d’arbres fruiters, un hort esplèndid on tothora es passejaven les gallines que, segons vaig saber anys més tard, l’Ignasi Girona va crear agafant el model de les Ecoles menagénes agrícoles, una mena d’escoles domèstiques rurals que a inicis del segle XX eren tot un èxit a Bèlgica i Holanda. Va ser un dels estius que recordo amb més estima fins al punt que, quan vaig marxar, li vaig prometre a la cuinera que de gran tornaria perquè havia decidit fer-me monja. Enguany, tot just després de la diada de Sant Jordi, en Tomàs Cusiné i la Mireia González, uns extraordinaris amfitrions que, com els bons vins que produeixen, han sabut maridar a la perfecció empresa i cultura, ens van tornar a regalar un altre Aplec de primavera en què tothom és convidat. Entrem al santuari de la Mare de Déu del Remei quan malauradament la missa dominical ja s’ha acabat però a temps de fer pinya per cantar la pregària a la Verge del Remei, una preciosa adaptació de la peça de Lluís Millet amb lletra d’Esteve Sunyol composta per a la Mare de Déu l’any 1899 i que va ser estrenada l’any 1900 al Teatre Líric de Barcelona. Mentre compartim vi i conversa gaudint del ball de gitanes interpretat pel grup Gitanes de La Soll de Tàrrega, busco amb la mirada la façana de l’edifici de l’escola ara convertida en un centre dels pares franciscans de la Creu Blanca i no puc fer més que agrair al Tomàs i a la Mireia el plaer del retrobament perquè, com deia el pedagog Alexandre Galí, d’empresaris n’hi ha de tota mena, però els de debò són aquells que han descobert el plaer dels gaudis de l’esperit, que són els de la cultura.