L’endemà

E ls dilluns que segueixen els diumenges electorals, quan tothom és cridat a dipositar la seva voluntat a l’interior d’una urna perquè durant els propers quatre anys els partits tinguin carta blanca per a fer i desfer el que els doni la gana, s’han convertit en una mena d’alliberament col·lectiu. Finalment ens hem desempallegat durant una temporada dels eslògans buits de contingut, de l’“i tu més” i de candidats que no saben res de res per entrar de ple en la segona fase, que és la de llençar pel forat de l’aigüera el que s’ha promès tot just una setmana abans. Experimentalment mai s’havia vist res que pogués actuar amb més rapidesa que la llum, que es mou a 300.000 km/s. És la teoria de la relativitat especial descoberta per Einstein, que assegura que res pot anar més ràpid que la llum. Pobre Einstein, que n’era de bon jan, perquè amb una sabata i una espardenya el partits polítics que naveguen per l’espai sideral l’han desmentit. La velocitat de la llum ha quedat completament desbancada per l’extraordinària velocitat de pèrdua permanent de la capacitat dels partits polítics de recordar, reconèixer i acomplir amb el seu programa electoral que els electors farien santament de tenir penjat a la porta de la nevera, com els menús escolars dels fills, per tal de fer-ne un acurat seguiment. Però com que les llistes continuen sent d’una democràcia de pa sucat amb oli, els partits on ara diuen blat, ara diuen ordi i quan són figues ara diuen que són raïms, sense que cap d’ells hagi arribat a la conclusió que la democràcia passa necessàriament perquè les llistes electorals siguin obertes sense la dictadura tancada, sectària i graponera dels partits polítics. L’endemà de dia D, és a dir avui, comença el ball de cadires amb trucades desesperades per part d’aquells que la cadira els hi balla com si, de cop i volta, s’hagués escurçat una de les potes. La sort i la dissort, com sempre, van per barris i mentre n’hi ha que ploren per les cantonades, n’hi ha d’altres que es freguen les mans. Però pocs, molt pocs, gairebé un tant per cent testimonial, recorden el seu compromís amb els electors. I la llengua? Què? I el pactes que vam dir que mai jamai de la vida? Home.. potser no n’hi havia per tant! I on abans del vot tot eren afalagaments i abraçades, a partir d’avui mateix haureu de prendre paciència demanant hora a ses senyories per la setmana dels tres dijous.