Els menjacapellans

Dijous al migdia. Entrem a dinar un menú del dia. Tres taules ocupades. Uns treballadors que vesteixen una samarreta amb el logo de l’empresa de la cantonada. Una parella jove i nosaltres. La televisió, TV3, està engegada amb el volum elevat. És l’hora del Telenotícies. La notícia que obre els informatius és la d’un altre cas de pederàstia a l’església. Una investigació de TV3 i El Periódico destapava abusos als Escolapis i, en concret, el d’un capellà que va continuar treballant amb nens. Una de les víctimes explica la seva impotència davant la impunitat del seu agressor. Tot seguit, el provincial de l’Escola Pia de Catalunya, reconeix que les coses no es van fer ben fetes i que si fos ara, actuarien d’una manera molt diferent. Després d’un llarg procés judicial, l’Audiència de Barcelona ha condemnat a Josep Blay, l’autor dels abusos, a vint-i-dos mesos i mig de presó. La notícia és tractada impecablement i amb objectivitat: declaracions d’ambdues parts, lectura de la sentència, mea culpa per part del de l’Escola Pia i, per finalitzar, el resum d’una roda de premsa on els representants de la Conferència Episcopal diuen que aprovaran un document que recollirà com fer una reparació integral a les víctimes d’abús sexual en el si de l’església que inclourà l’acompanyament psicològic, mèdic i també econòmic per aquells que ho sol·licitin. Quan la segona notícia apareix en pantalla, la dimissió de Sergi Sabrià pel cas dels cartells de Maragall, el noi de la taula del costat engega una frase lapidària dedicada a la primera notícia: “Tots els fills de.. de l’església haurien de cremar”. La frase, sense filtres, pronunciada per a ser escoltada, rep immediatament els aplaudiments entusiastes de la taula dels treballadors que repeteixen “A tots, a tots”. Els menjacapellans de les dues taules riuen l’ocurrència i, després, cadascuna segueix la seva conversa. En el pròleg del llibre El silenci de les campanes. La persecució religiosa durant la guerra civil, del malaurat Jordi Albertí, l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, elogia l’autor per haver sabut afrontar i analitzar un dels temes tabú de la història contemporània de Catalunya; els orígens de l’anticlericalisme i la seva pervivència en el temps, malgrat el pes social i econòmic, públic i privat, cada cop menor de l’Església. No hi ha dubte que el revisionisme històric i la Memòria Democràtica encara tenen molta feina pendent.