Marta Ferrusola
D’entre totes les reaccions públiques pel decés de qui, sense cap mena de dubte, ha estat l’única dona que veritablement ha exercit al nostre país el paper de primera dama, n’hi ha una que, volgudament, evita el llenguatge políticament correcte afirmant que “no és just recordar-la per quatre frases estereotipades perquè ella s’expressava sempre amb un llenguatge directe i popular”. Amb aquest acte de sinceritat, el president Mas s’allunyava de la resta de condolences que no anaven ni volien anar més enllà del que marca el llibre d’instruccions de l’estrictament protocol·lari. Marta Ferrusola ha estat una de les persones més autèntiques que he conegut. La primera vegada que vaig coincidir amb ella va ser el 1994 als lavabos d’un hotel de Barcelona on se celebrava un acte multitudinari convocat per la sectorial de cultura de Convergència Democràtica. Recordo que jo m’esperava pacientment que acabés la dona que estava ocupant el lavabo quan, de cop i volta, la porta es va obrir i la Marta Ferrusola va sortir allisant-se la faldilla. Em vaig quedar literalment paralitzada. Tenia davant per davant l’esposa del president Pujol, però que, lluny del posat tibat que podia imaginar, em va donar un copet al braç amb la mà per preguntar-me: “A tu també se’t gira la faldilla?” Vaig respondre amb un “I tant!” com una casa de pagès. Marta Ferrusola era així. Amb els anys ho vaig poder anar confirmant. No era un posat. Era així. La seva manera de parlar, sempre propera, tothora amb la franquesa de qui sap el que vol dir, sense pèls a la llengua, riallera, amb aquella ironia fina que et traspassa de dalt a baix, de mirada penetrant, directa, transparent, agosarada, franca i valenta. En el primer dels tres volums de les Memòries d’en Jordi Pujol (Ed. Proa 2007) escrites per l’estimat periodista Manuel Cuyàs, en Pujol, a la presó pels Fets del Palau, explica la reacció de la seva dona quan ell li comenta que, si durant el judici llegeix els apunts que ha escrit li cauran set anys. Ella no el deixa acabar perquè “si has arribat fins aquí, has d’anar fins al final; si tens pensat un discurs, el fas. Els nens i jo t’esperarem”. Marta Ferrusola era així. Tal com podem llegir al seu recordatori: “Si fos el cas, recordeu-me en el que he estat. Recordeu-me com a dona, esposa, mare, àvia, germana i filla. Com a amiga. En la meva catalanitat i en la meva fe. En la meva estima a la nostra terra i a la seva gent.”
