La defensa del caos
Hi ha una dita africana que diu que com més alt puja el mico més ensenya la cua. Finalment, Esquerra s’ha enfilat a l’arbre més alt de la selva i, amb llums i taquígrafs, ha decidit enfonsar-se en la més vergonyant de les misèries. Contradient Manuel de Pedrolo, els seus dirigents han intentat guarnir el caos en termes d’ordre, un esforç totalment inútil que, sincerament, s’haguessin pogut estalviar perquè el descrèdit que han assolit és estratosfèric. Fa una certa vergonya aliena veure’ls fent rotllana davant del faristol amb cares de funeral intentant justificar l’injustificable. Sense pla, sense estratègia. La imatge de la inutilitat és tan evident com desagradable. Però Esquerra, cal dir-ho, sempre ha tingut una certa inclinació a celebrar aplecs pensant que fan política. I per demostrar-ho ni tan sols cal mencionar el que viu enganxat a la cadira madrilenya i que practica fil per randa la definició del seu cognom; de fet és prou coneguda l’anècdota de quan l’any 1931 se li va proposar a Acció Catalana anar a les eleccions amb Esquerra i Guerau de Liost, militant d’Acció, va posar el crit al cel: “Però com volen que anem junts amb gent que fa faltes d’ortografia a les cartes?” Els acords pactats amb el PSOE per a fer president un pobre noiet que confon Lleida amb una ciutat colombiana i castellanitza el topònim de la comarca del Baix Llobregat i amb una biografia política farcida d’irregularitats. Però això tant és per a la secretaria general d’Esquerra, que ja ha avançat que “el preacord és difícil de pair, però ERC fa la digestió ràpida dels nous contextos”. I avall que fa baixada, noia, que al garganxó encara t’hi caben un bon grapat més de gripaus. L’acord és un altre paper moll i ho saben. I? Però en aquest joc de les cadires, qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra. Els partits polítics han tocat sostre. Junts governa amb el PSOE a més de quaranta ajuntaments sense oblidar la Diputació de Barcelona. El temps dels polítics amb majúscules ha passat a la història. Ara els partits són simplement empreses d’assalariats que s’entretenen bescanviant santets. Els contemplem asseguts a terra amb les cames creuades mentre riuen satisfets d’haver-se conegut. “aquest per a tu.. aquest per a mi.. i aquest el tinc repetit i aquest em falta...” Ens equivocarem, però, si confonem els partits polítics amb Catalunya. Ells han tocat sostre. Catalunya mai, perquè, com cantava Raimon, en som molts més dels que ells volen i diuen.
