Indignació permanent
L’apartheid més gran del món s’està produint a l’Afganistan. I les víctimes d’aquest sistema de segregació són les dones i les nenes. El ministeri de la Virtut i Vici ha ideat noves formes de torturar el cos i la ment de les dones, recargoladament diabòliques, per esborrar-les totalment del mapa masculí. No n’han tingut prou a convertir-les en un tros de drap que les cobreix de cap a peus o de negar-los l’ensenyament, sinó que ara ja no podran parlar, cantar o llegir en veu alta fora de casa. L’infern a la terra les aboca a l’olla bullent de les calderes d’en Pere Boter on, pel sol fet de néixer amb vagina i ovaris, s’aniran consumint fins a la seva mort que, ben segur, és el desig amb què totes somnien. En la seva defensa, els afganesos afirmen que només fan que acomplir el que diu la llei islàmica, la xaria, el sistema legal islàmic que, en àrab, significa literalment “el camí clar cap a l’aigua”. La indignació em porta a repetir la piulada d’en Carod-Rovira a les xarxes socials: “Sorprèn la manca d’indignació, reacció i protesta del món occidental davant les agressions legals i físiques a les dones de totes edats a l’Afganistan i a l’Iran. On són les manifestacions al carrer, l’ONU, les flotilles no-sé-què i les banderes als perfils?” I encara hi hauria pogut afegir al llistat d’acusacions el silenci d’aquesta colla de happy flowers que perverteixen el moviment feminista defensant el vel quan és la prova més evident de l’opressió del patriarcat islamista. El professor d’Estudis Àrabs i Islàmics Gutiérrez de Terán té tota la raó quan afirma que en l’univers islàmic tot és xaria, “la rigorista dels talibans com d’altres menys rigoristes. Però tant l’una com l’altra és la mateixa xaria”. És el que es coneix com l’umma, la “comunitat dels creients”, més enllà de la seva nacionalitat, dels seus lligams familiars i de la divisió dels poders polítics que els governen. I no hi té res a dir la conselleria d’Igualtat i Feminismes? Ni declaracions ni tampoc cap esment a la seva pàgina oficial on, per cert, apareix en primer pla la publicació d’un conte infantil intitulat El club de la lluita per la igualtat (editat per l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-discriminació i distribuït a totes les biblioteques públiques) on es pot veure com la il·lustració ja és tot un despropòsit. Entre la canalla, un dibuix molt bonic, apareix una nena tapada amb el hijab, el vel que cobreix cap i coll. Blanquejant la ignomínia.
