Demà, 1 d’octubre

I com passa el temps! Sembla que va ser ahir mateix del Referèndum unilateral sobre la independència i tot just demà ja en farà set. Se’n recorden? “Vol que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”. Encara avui se’m fa ben estrany com el conducte subterrani per a recollir les aigües fecals, el lloc on, figuradament, aflueixen les coses i les persones més vils i que es coneix popularment com les clavegueres de l’Estat (tots els estats en tenen una) no sabessin on s’amagaven les urnes made in Xina que es van poder omplir amb 2.286.217 comptabilitzats a les quals és obligat sumar-hi les aproximadament 770.000 paperetes de les urnes que van ser intervingudes i retirades. Les càrregues brutals per part dels piolins i els que sempre van de dos en dos (per allò que un sap llegir i l’altre escriure) van tornar a demostrar quina mena de gentola tenim per veïns. Més de 1.066 ferits, segons el Departament de Salut, atonyinats, vexats, violentats i escarnits per la trituradora d’un estat fallit. I després d’aquests set anys, què? Quin és el balanç d’aquella gran festa de la democràcia que va acabar com el rosari de l’aurora? Ens ha servit d’alguna cosa tornar a posar Castella davant del mirall? Recordo com en el discurs d’obertura del debat de política general del 2014, el president Mas va assegurar que aquell final d’any marcaria un “abans i un després en la història de Catalunya” i a fe de món que va tenir raó tot i que ni ell ni ningú es podia arribar a imaginar que “l’abans” resultaria esdevenint molt millor del “després”. En aquell mal anomenat “xoc de trens” vam tornar a ensopegar en la mateixa pedra de 1934 i, si fa no fa, amb el mateix resultat. Repressió, empresonaments, suspensió de llibertats amb l’aplicació d’aquest invent anomenat 155 que encara carreguem a les nostres espatlles i lerrouxisme en un format més actual. El retrovisor ens esclata a la cara. Set anys després ja podem dir que el balanç és negatiu. Molt negatiu. Vam despertar la bèstia que havíem aconseguit distreure fent la viu-viu, nedant i guardant la roba, seguint el manual d’instruccions de totes les nacions sense estat. Aquella era una estratègia amb data de caducitat, certament, però ara el procés de descatalanització ens arriba des de les nostres pròpies institucions i mitjans públics que no paren de repetir com lloros que som una punyetera “Comunitat Autònoma” (sic).