Els anònims

Encara no havien tocat dos quarts de vuit del matí quan creuava el pont de la universitat. Feia fred, molt fred. Durant la nit havia caigut una bona gelada i la gent caminava amb el cap cot i la barbeta enfonsada dins el coll de l’abric. Tot i la foscor, de lluny em va semblar afigurar-lo. No era la primera vegada que me’l trobava. Protegit de la gelor amb un anorac gastat, duia una galleda penjant de l’avantbraç on, com seguint un ritual marcat pel tic-tac constant d’un rellotge intern, introduïa la mà dreta per després treure-la amb el puny tancat on s’amagava la sal que, tot seguit, escampava per la vorera amb un gest elegant, imitant el fet de sembrar a barreig. L’home, resseguint metòdicament les voreres, no deixa un pam sense sal. Ara l’escampa cap a la dreta, ara cap a l’esquerra. Es nota que hi posa els cinc sentits perquè sap que un petit espai sense salar pot acabar en tragèdia. Quan passa per la meva vora aixeca la mirada i jo el saludo amb un bon dia que em retorna amablement acompanyat d’una lleugera inclinació de cap. S’allunya deixant al seu pas un rastre de sal gruixuda mentre la seva imatge em fa pensar que deu ser un dels molts contractats temporals per l’ajuntament per realitzar aquesta mena de tasques, diguem-ne, que no requereixen cap mena d’especialització. L’home de la sal em va fer venir a la memòria un altre que jo vaig rebatejar amb el sobrenom de l’home dels xiclets. Aquest era l’encarregat, si és que es pot dir d’aquesta manera, d’arrencar del paviment urbà les restes d’aquesta goma edulcorada que els rumiants incívics llencen a terra quan ja n’estan tips de remastegar-la. Recordo que duia a les mans un pal metàl·lic que subjectava una mena de rasqueta afilada que feia servir per arrencar les rodones de color gris que, segons les estadístiques, equivalen a tres xiclets i mig per cada metre de paviment que, sumat i restat, significa 4.500 xiclets cada 1.300 metres. Ni l’home de la sal, així com tampoc l’home dels xiclets, mai no tindran cap reconeixement per les seves feines. Tampoc mai rebran cap felicitació. Ningú no els agrairia mai res. Ni tampoc mai se’ls dedicarà un carrer, una plaça, ni tan sols un carreró de mala mort. No formen part del marc social dels imprescindibles i, no obstant això, ho són i de quina manera, fins i tot molt més que alguns que han rebut honors i glòria. Són els anònims. Els transparents. Doncs, si l’esteu llegint, aquest article és un homenatge a tots vosaltres. Amb respecte i agraïment infinit.