El banc del si no fos

A tots els pobles n’hi ha un. Pot ser un banc de fusta o ferro, un tros de pedra més o menys còmoda o un cercle improvisat amb les cadires de cada casa. I en diuen el banc del “si no fos”. Recordo que, de ben petita, la padrina m’expliqués per què se li va trobar aquest encertat nom. La gent s’hi asseu i comença un reguitzell de lamentacions. Si no fos per la cama, si no fos per l’espatlla, si no fos per la ciàtica, si no fos perquè no hi sento.. queixar-se de tots els mals, sabent que els propis sempre són més fotuts que els dels altres veïns. És com una cantarella que s’instaura a cada municipi, sense gaires excepcions. Quan arriba l’hora d’anar a prendre la fresca, cadascú busca el seu lloc i comencen les mateixes converses de sempre. Aquelles que es poden repetir diàriament i, tot i així, no són avorrides. Aquesta escena, que es pot produir en qualsevol moment de l’any, és més habitual a l’estiu, quan alguns pobles s’omplen de vida. Quan hi ha famílies que hi passen més dies dels habituals i els nens corren pels carrers fins ben entrada la matinada i al vespre tothom busca una estona per fer petar la xerrada. Però no només als pobles més petits hi és. A Lleida, a les portes de la Paeria, també trobem el banc del si no fos. De fet, va ser fa pocs dies enfilant el passeig de l’Estació de Balaguer un vespre quan vaig pensar que potser estaria bé veure més gent jove compartint el banc del si no fos amb els padrins. I això em va fer recordar els versos de la cançó del Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries: “Que bonic seria viure i aprofitar l’experiència. Que bonic seria viure, si no fos per quatre coses que ens apuren l’existència.” Gaudir, escoltar i aprendre del bagatge que s’acumula entre la gent que s’asseu als bancs del si no fos i fer-ho per entendre que hi ha grans històries que paguen la pena. Les que caldria compartir entre diferents generacions, com si el fil que ens uneix fos, simplement, el de la memòria. El que es teixeix entre padrins i nets i, si la sort de la vida t’ho permet, fins i tot, s’enllaça amb els besavis. I que, si Déu vol, com diria la meva padrina, farà que la meva futura filla pugui compartir amb els meus padrins. Per això, estimats lectors, ens retrobem d’aquí a uns mesos. Quan una nova vida s’hagi obert camí.