Resignació pagesa

No crec que la paraula sigui resignació, però estan acostumats a entomar-les tal com venen. Aquell any de bona collita en què una pedregada ho va enviar tot riu avall o aquella calorada abans d’hora que va cremar l’ordi o la civada abans de segar. Els pagesos són el clar exemple de la paraula resiliència. Perquè no s’arronsen davant les dificultats i cada any inicien, de nou, un cicle amb l’esperança que serà millor que l’anterior. Amb esforç, constància, hores de treball i, també, la felicitat de dedicar-se a aquest noble sector, miren sempre endavant. Perquè potser, de vegades, n’estan farts, però saben que no tenen més remei que seguir. O continuen arromangant-se cada dia o l’altra opció és desistir, abandonar-ho tot, plegar. I la veritat que, veient les dificultats, de motius no en falten. Fa un any, els pagesos que ens omplen el rebost i la nevera van protagonitzar grans manifestacions que van culminar amb l’entrada de milers de tractors per la Diagonal de Barcelona. Però som on érem. 12 mesos després poques coses han canviat i, per això, sembla que escalfen motors per a noves grans protestes. Les demandes són les mateixes. Per tant, la gran pregunta és: algú escoltarà els nostres pagesos? Les declaracions de bones intencions els serveixen de poca cosa si no van acompanyades de decisions i accions. Tothom hauria de ser conscient que mentre no es posen solucions damunt la taula anem perdent pagesos. Perquè aquell jove que voldria seguir el camí del pare i el padrí acaba desistint. Perquè els camps poden ser bucòlics quan floreixen, però omplir els graners és més complicat. Evidentment, si tornen a tallar carreteres i vies, els donarem suport i utilitzarem tots els altaveus que tenim perquè se situïn novament en el centre del debat polític, però la classe dirigent ja coneix les seves reivindicacions. Cal que ho tornin a paralitzar tot perquè es produeixin canvis? Sense una gran pressió al carrer ningú és capaç de reaccionar? De solucions n’hi ha, només falta que els actors implicats siguin capaços d’executar-les. I la culpa és de tothom: de l’executiu català, de l’espanyol i de les instàncies europees. Cadascú que assumeixi la seva responsabilitat.