Les falses veritats

En un món on sembla que ja tot és digital, que les pantalles dominen les nostres vides i que la intel·ligència artificial intenta agilitzar processos i pensaments, encara hi ha situacions que ens retornen a l’essència de les coses més primitives: el paper imprès. Aquest és un pensament que tinc recurrentment quan entro en una llibreria. És com endinsar-se a la cova d’Alí Babà i descobrir que, més enllà de llums i tauletes, encara ens podem refugiar en la lectura. Sense que sembli una escena bucòlica, però sí reconeixent que, malgrat tot, els llibres que encara triomfen són els físics. Els que ens sedueixen pàgina rere pàgina. Per això, a mi també em fascinen, i molt, les presentacions de llibres. Reunir una colla de gent per descobrir els intríngulis d’una nova novel·la o el relat d’un assaig em sembla seductor i plaent. I això explica que quan em demanen per conduir la presentació d’un llibre, sempre que l’agenda m’ho permeti, accepto la invitació. M’agrada poder gaudir d’un títol abans que arribi a les llibreries, fer-ho com a lectora privilegiada que pot avançar-se unes setmanes a la resta del públic. Divendres passat vaig tenir aquest plaer. El professor i escriptor balaguerí Joan Biscarri acaba de publicar la novel·la Les falses veritats (La Campana). Una història ambientada a Balaguer on els seus conciutadans podran reconèixer alguns dels llocs més emblemàtics. El convent de Sant Domènec, la bultra, Cal Pepito, la pastisseria Graells o el restaurant Cal Xirricló. I que quedaran enganxats per les habilitats detectivesques de la Sandra, la protagonista. Un suïcidi, una vida secreta, una reunió a Lleida de l’octubre de 1980 entre el general Armada i dirigents del PSOE, agents secrets dels serveis d’intel·ligència espanyols i un seguit d’elements que et permeten anar desvetllant el relat. Perquè com escriu encertadament Biscarri “a vegades les paraules només són soroll per amagar la veritat”. Però, per sort, les paraules escrites, els llibres creen marcs de referència i ens ajuden a entendre aquesta societat líquida que intenta pair el desbordament del món digital. Llibres que, com el del Joan Biscarri, et redescobreixen, a través de la ficció, indrets o personatges quotidians. Perquè a tot arreu hi ha bones històries si algú té el talent per escriure-les.