I ara... què?

Des de fa més de dos mesos vivim en una situació extraordinària, que s’escriurà als llibres d’història i que, si tot va bé, molts de nosaltres podrem explicar durant molts anys.

Qui li havia de dir a la meva àvia, de 98 anys, que ha viscut una guerra civil i ha sobreviscut al bombardeig de l’estació de trens de Lleida amagada sota un seient d’un vagó, que un bacteri microscòpic causaria tantes o més morts que aquelles bombes. Aquest cop, amagada a casa, també ha sobreviscut.

I la petita empresa? Sí, aquesta que constitueix el 95% del teixit empresarial del nostre país. Aquesta petita empresa també s’ha hagut de quedar a casa i sí, ha pres mal. El virus l’ha envestit i se l’ha emportat per davant. I no té clar ni el com, ni el quan ni en quines condicions. Alguna no sap respondre ni el per què. I les solucions del Govern? Poques i insuficients. I quan es començava a entreveure un raig de llum al final del túnel, els cau un nou Reial Decret que les sobrecarrega un altre cop.

Desitgem que aquesta boira tan nostrada que s’ha instaurat a tot l’Estat en forma d’incertesa absoluta en l’economia i que compromet greument la continuïtat del pulmó del país es comenci a dissipar de forma urgent. I que ens mostri, a poc a poc, les realitats i certeses que, a data d’avui, segueixen sent llunyanes, temudes i imprevisibles.

De la mateixa manera, com a societat tenim el deure necessari i urgent de tornar a confiar en les petites empreses de casa nostra. Ara, més que mai, som clau per reflotar-nos entre tots, a través de l’economia circular, indispensable, que es dóna quan comprem i consumim a la petita empresa del nostre barri o poble.

Bentornades, empreses que torneu a poc a poc a aixecar la persiana amb mascaretes i gels damunt dels taulers. Bentornades, amb el temor que compartim. Ens en sortirem.