Li van dir que serien 4 papers

Era jove, plena d’energia i ilusions. Un dia, després de tanta crisi, de tant treball en precari i de tan sentir que aquella generació viuria pitjor que els seus pares, va decidir que crearia la seva pròpia empresa, un negoci propi, seu, fruit del seu esforç. I pel qual es dedicaria en cos i ànima.

Li van dir que serien quatre papers i que ràpidament estaria en marxa, on the road, com li agradava dir. En ple funcionament.

Mentrestant pensava en la competència. Pensava si algú ja hauria tingut la mateixa idea que ella, i que si aquell procés s’endarreria molt podria perdre un avantatge competitiu important, el temps. Li tremolaven les cames quan pensava que no podria fer-se un lloc en un mercat tan ferotge. Però es jurava a si mateixa que, cada cop que tremolés es donaria a si mateixa 5 minuts de marge, i que després premeria els punys i tornaria a aixecar el cap i a respirar profundament. “Podré”, es deia.

En cap moment se li va ni tan sols ocórrer que la burocràcia, aquells quatre papers que li havien promès, la podrien arruïnar.

Al tercer més, i coincidint amb la segona falta, es va adonar que alguna cosa no anava segons el que tenia previst, i que la paperassa trigava massa, mentre la vida explotava a dintre seu. Tenia la sensació d’haver tallat massa arbres per omplir tots els formularis per poder obrir el seu negoci. I ho va aconseguir.

Als deu mesos, li va arribar el tan desitjat CIF, que va aixecar com un trofeu mentre notava els cops de peu a la panxa d’aquell fill a punt de néixer. Aquell desig d’emprendre quedava en segon pla.

Però enmig de l’adversitat va tenir la sensació d’haver guanyat, d’haver superat aquella burocràcia. Ho tenia. I si, s’hi dedicaria en cos i ànima, tota la seva vida, malgrat els quatre papers.