Solitud i empresa: un infern quadrivèrtex

Arriben les festes de Nadal, i enguany, per a molts, seran unes de les mes agredolces que hagin passat en la seva vida. Per a molts empresaris també, ja que, com molts treballadors, estan vivint un any complex degut a la Covid-19. I quan parlo d’empresaris no us imagineu el Tito Floren, em refereixo a aquelles persones que un dia van decidir hipotecar el seu capital personal, i sovint familiar, per tirar endavant un projecte, i van crear una empresa, o gestionen la de la seva família. Aquests empresaris estan fent esforços titànics, la majoria de vegades remant amb el vent en contra de les no-ajudes de l’administració, intentant no anar a la deriva, atès que saben que, a més de la seva, ara 5, 10, 50 o 100 famílies també depenen d’aquesta empresa.

I això no és fàcil, gens fàcil, i és en aquests moments durs i complicats quan la solitud de l’empresari pot esdevenir més gran i freqüent, la solitud d’aquell empresari que mai ha menjat canapès a les llotges d’honor d’un camp de futbol, però que de ben segur es mereix tots els honors de la ciutadania, patronals i administració per ser-hi.

Quan, tal com deia el doctor i poeta Xavier Miquel, sento lliscar un suc de llàgrimes pel tobogan dels pòmuls, mentre les arrugues del meu front –tres orenetes idiotes– fugen per l’esvoranc del comiat, és quan m’adono que l’administració m’ha deixat sol com a empresari, i això és talment el que els passa a molts petits empresaris d’aquest país que és Catalunya, mentre veuen com s’esfumen dels seus dits els somnis de molts anys, tot escoltant els cants encisadors dels de dalt, però no veuen les sirenes. No perdem la il·lusió del que vindrà, ja que de ben segur que el capital de les hores encara ens delectarà amb el beneplàcit de la il·luminació nadalenca que ens concedirà entrar amb bon peu a aquest nou any. Bones festes!